dissabte, 24 de març de 2007

Little Miss Sunshine



Si s'hagués de buscar un exemple per parlar de famílies desestructurades, segurament , la família que protagonitza aquesta pel·lícula, seria perfecte. Podríem qualificar-la com una road movie caòtica, familiar i boja, amb moment delirants i fantàstics. El millor de la pel·lícula és que té un rerafons molt crític amb la societat en la que vivim, obsessionada per guanyar, guanyar i guanyar, però tot tractat des de l'humor. És fantàstica. No m'estranya gens que tingués tan d'èxit en el festival de cinema independent de Sundance


Oriol

divendres, 23 de març de 2007

Aeroports : estatuts, empresaris i canvis de camisa

Estatuts!

Ara ja fa un temps, que a finals de setembre vaig fer una trucada a un amic. "Has vist les notícies?", li vaig preguntar. Estava emocionat. Per una vegada semblava que els catalans deixàvem de barallar-nos i que podíem tenir un projecte comú de país. Vam ser molts els que ens vam baixar d'internet l'Estatut que havia votat el 86% del Parlament de Catalunya.

Empresaris!( i algun sindicalista )

Hem assistit a una concentració d'empresaris. No era precisament una reunió de PIMES, hi havia les empreses més importants del país en aquell auditori! On eren tots aquests empresaris quan tota la opinió publicada deia que el que estava fent ERC quan demanava la gestió dels aeroports en la negociació amb el govern espanyol era digne de provincians?
Que ningú em malinterpreti.Crec que el recent acte de reinvindicació empresarial ha estat molt bé, i hem de recordar que no és la primera vegada que els empresaris es posen al davant del país per demanar millores a Espanya en la història de Catalunya. És evident que l'economia catalana ja fa temps que es veu ofegada per la tradició centralista de l'estat espanyol, i com hem dit anteriorment, tampoc és la primera vegada que passa. Però no hagués estat millor fer les reinvindicacions a temps, crear i defensar un estatut amb cara i ulls que no ens portés, com també ha passat en molts moments en la història de Catalunya, a demanar almoina al govern espanyol?

Canvis de camisa.

Aquesta nit he sentit al senyor Felip Puig de Convergència i Unió, dient que la gestió de l'aeroport era clau, que Catalunya ja no podia viure de més "talante", que no ens servia de res al conjunt de catalans que el govern de la Plaça Sant Jaume tingués un govern amic a Madrid. I tot plegat ho deia amb aquella cara que posen els professionals de la política. Aquella cara de: els ciutadans són estúpids i no tenen memòria. Aquella cara de :segur que ningú recorda que el senyor Mas va anar a fer un pacte a la baixa amb el senyor "talante", traïnt les esperances de molts catalans. Aquella cara de :segur que ningú sap que el senyor Rubalcaba no es podia creure el que el senyor Mas li proposava doncs era menys del que el govern espanyol estava disposat a donar-nos.

Potser el que ens convé de veritat és que el Constitucional es carregui l'Estatut i d'una vegada els catalans fem les coses bé. Junts.
De totes maneres , i això serà qüestió d'un altre post el que segurament farà el Contitucional serà carregar-se algun article i deixar la majoria de les decisions a la interpretació del govern de torn...i els catalans, el que farem és el de sempre: discutir, donar-nos les culpes els als altres i seguir pendents del que ens digui Espanya.

Per cert, jo vaig votar NO a l'Estatut!

Oriol

Tokio Blues. Norweigian Wood.Haruki Murakami.

Ja fa bastant temps un amic em va recomanar aquest llibre. Pel que sigui en el seu moment no el vaig llegir. Quan el vaig començar no el vaig poder deixar.
Watanabe, el protagonista viu una història d'amor juvenil, patiment i mort situada al Tokio de finals de seixanta.L'autor ens presenta un personatge indecís, preocupat i potser fins i tot una mica perdut. Watanabe, Naoko, Midori i d'altres personatges han esdevingut icones al Japó.
En tota la novela hi ha constants referències al món del jazz i dels Beatles, doncs el seu autor havia treballat en un club de jazz durant molts anys.
Us el recomano, tot i que no és apte per dies tristos.

dimecres, 21 de març de 2007

Dedicada als periodistes....

Només els poders dèbils tenen por de la crítica. Leo Basi.

dilluns, 19 de març de 2007

Sí los que hablan mal de mi, supieran lo que pienso de ellos, todavía hablarían peor. G. Marx

dissabte, 17 de març de 2007

La Bombolla Immobiliaria

Ja fa uns anys, un dels economistes més importants i mentor del molts dels que avui en dia són capdavanters en el món de l'economia, Fabià Estapé, ja pronosticava en una memorable secció d'un programa de Catalunya Radio, que la bombolla immobiliaria, tenia els dies contats, i que no era un bon camí basar el creixement d'un país en el totxo.

Bé, aquesta setmana i la passada, ja es comencen a sentir veus de que els pisos no es venen com es venien i que la bombolla està a punt de petar tal i com estar passant ja en països com els EUA. El problema és que l'economia espanyola és, de tota la Unió Europea, la que el sector immmobiliari hi té més pes. Ni França , ni Alemanya ni cap país dels punters de la Unió Europea ha basat la seva economia en el totxo. És curiós que de nou, com passa sovint en els últims temps , les mirades es dirigeixin cap al PP, doncs són els seus anys de govern els que el boom immobiliari va crèixer sense parar. Si bé és cert, que en els anys que porten els socialistes al poder el tema no sembla haver disminuït. El que és segur és que ara en pagarem tots les conseqüències.
Llegia la setmana passada, que hi haurà famílies que han signat hipoteques durant aquest anys (el 90% de les hipoteques signades són d'interés revisable) que es poden trobar en un futur proper, pagant una hipoteca de 300.000 euros per una propietat que haurà vist reduït el seu preu a poc més del 200.000. Quines coses té el mercat no? Segur que aquestes famílies, que moltes d'elles dediquen més de la meitat de dos sous a pagar la hipoteca, revisable ( cosa que vol dir que si els interessos segeuixen pujant cada any pagarant més), quan no puguin pagar,aniran al banc i el senyor director de la sucursal els dirà que no hi ha problema que ja pagarant el mes vinent....oi?Segur que si!
És per això que em pregunto perquè en aquest país sempre cometem els errors que ja han comès d'altres. És per això que em pregunto perquè en aquest país mai s'escolta als que en saben. No ho pronosticava el senyor Fabià Estapé fa anys que basar l'economia del país en el totxo no era el camí a triar?
És evident que l'olor de diners ha fet córrer a molts petits propietaris a les immobiliaries a vendre, i no se'ls pot culpar de res. Tots hem vist com en els nostres pobles les empreses de construcció i les immobiliaries s'han multipilicat, i tots hem vist i sabem que molts ajuntaments han requalificat terrenys. El que també és evident , és que els empresaris del sector no són els que hauran d'anar a parar al banc per renegociar les seves hipoteques...
I durant tots aquests anys, la paraula lloguer semblava tabú. Com pot ser que visquis de lloguer? Paga una miqueta més i tindràs una propietat! Segurament no els faltava raó quan deien que era una bestiesa pagar el que es paga de lloguer. Però el que és segur una bestiesa és que a Barcelona hi hagi 60.000 pisos buits, que això provoqui que la gent sorti de la ciutat per anar-se'n a "comarques", i que l'efecte d'aquests pisos buits encareixi primer el primer cinturó , desprès el segon, i segur que en breu hi haurà un tercer cinturó afectat!Això si que és una bestiesa. Així que em sembla molt bé que el qui té un pis buit pagui 9 euros diaris si no el lloga. És més, crec que la llei hauria d'establir més euros diaris en funció de la quantitat de pisos que el propietari tingués. Més pisos, més euros diaris. Potser aleshores els propietaris es decidirien a posar els pisos al mercat de lloguer, amb la inevitable reacció cap a la rebaixa de preus. Aquesta és la reacció que ens interessa a la majoria. Els beneficis de la bombolla en el fons, se'ls han emportat els de sempre.

Deixar de construir és ja una necessitat. Els ajuntaments inclouen equipaments pel poble en els concursos públics. El meu poble té pensat incrementar la seva població en 7000 persones els següents anys. A base de vendre terreny i deixar construir els ajuntaments aconsegueixen ingresos a curt plaç, sense adonar-se o evitant pensar, o potser sense tenir cap altra opció, que tots aquests ingresos a curt plaç, amb els anys seran costos molt més grans que els ingresos obtinguts. Tots aquests nous evitants necessitaran aigua, serveis , seguretat i assistència mèdica. Però...va ser el PP qui va treure l'IAE als ajuntaments, privant-los de la seva més important font d'ingressos oi?

El més curiós de tot, és que la gent s'encamina al desencís i l'abstencionisme creix a cada jornada electoral. Finalment, potser haurem d'admetre que tenim el país i els polítcs que ens mereixem!
Sembla que demà TV3 emet un reportatge titulat La Bombolla Immobiliaria, així que m'ha semblat una bona idea escriure aquest post, i de passada copiar-los el títol!

Bona nit a tothom, i feliç hipoteca!!

Oriol!

dijous, 15 de març de 2007

Deixem treballar als qui creuen que l’impossible és possible. Thomas Edison.

dimarts, 13 de març de 2007

Senyor Rajoy! Màxim, 250.000!

Ahir a la nit, a la Nit al Dia, la Mònica Terribas va entrevistar a un dels membres de Contrastant. Com sabeu, la gent de Contrastant es dedicava entre d'altres coses, a fer els seus propis recomptes de les manifestacions. A mitjans de febrer van anunciar que plegaven, però ahir la Mònica Terribas va tenir l'encert de portar-los al programa, doncs en aquests dies de mentides i més mentides, feia falta posar els punts sobre les is. En la més que ja coneguda manifestació del passat cap de setmana, "tranquila y serena" segons Mariano Rajoy ( es cridava " Zapatero vete con tu abuelo", pels que no ho sàpiguen el seu avi era un republicà mort en la guerra civil )i que segons la organització va reunir a 2.145.000 "españoles normales", i segons la Guardia Urbana, 350.000, segons Contrastant, hi havia un màxim de 250.000 manisfestants!
El mètode de Contrastant és senzill, es multiplica la superfície hàbil de la manifestació, 110.000 metres quadrats, per un màxim de tres persones per metre quadrat. Així doncs, senyor mariano Rajoy, 250.000 persones!
El millor de l'entrevsita, a part de desmentir al PP, va ser quan la presentadora li va preguntar a l'expert, que si això era així, què carai feien els mitjants de comunicació donant les dades que sempre donen els organitzadors i la guardia urbana? La resposta de l'entrevsitat va ser clara i concreta: el ridícul!!

dilluns, 12 de març de 2007

Sembla que alguns s'esforcen a no mirar endavant....

En aquests dies combulsos que estem vivint, amb manifestacions d'uns i declaracions dels altres, no ens oblidem, que quan es tracta de Catalunya, la llengua i els diners, els uns i els altres sempre es posen d'acord. Així que avui la cita del dia torna a ser per Josep Pla!

El que més s'assembla a un espanyol de dretes , és un espanyol d'esquerres. Josep Pla

dissabte, 10 de març de 2007

L'Anna...

No ens hauríem d'haver perdut ni un sol 10 de març. Felicitats.Un petó.

La paciència és amarga, però els seus fruits són dolços...
E. Kant.

divendres, 9 de març de 2007

En defensa de l'Oleguer Presas...

Sembla que el dia a dia mediàtic que vivim no permet aturar-se i analitzar què és el que es diu i el que seria més convenient, analitzar què és el que mai s'ha dit.
L'Oleguer Presas ha hagut d'aguantar i aguanta encara en molts camps de futbol de la lliga espanyola ( València i Mallorca per citar-ne dos dels que ens haurien de ser més pròxims ) se'l xiuli deliveradament per coses que no ha dit mai. Segurament, el públic d'un camp de futbol, no és el públic de les publicacions en les que ha escrit Oleguer Presas el citat article, però aquesta no seria la qüestió, ja que segurament seria generalitzar en accés.
És però curiós que en la mateixa plantilla hi hagi un altre jugador, Lilian Thuram, que s'ha significat en moltissimes ocasions en qüestions polítiques que afecten al seu país i fins i tot en temes que afecten a les próximes eleccions presidencials franceses. A la vegada Thuram, es va negar a fitxar per la Lazio per la marcada idiologia de dretes dels seus tifosis. Algú l'ha xiulat mai a Italia? algú l'ha xiulat mai quan juga amb la selecció francesa? Podriem dir doncs, que el problema no és el que s'escriu si no la maduresa política o cívica ( encara que aquesta paraula faci una mica de ràbia utilitzar-la actualment ), no ja dels que van a un camp de futbol, si no dels que utlitzen les opinions i manipulen la informació en beneficis polítics propis. Els que vivim a Catalunya en hem preguntat mai com viuríem el dia a dia informatiu si les televisions a les que tinguessim accés fossin TV1, Ant3 o Tele 5? i si les radios poguessim escoltar fossin la Cope, la SER ( que en el futbol no difereix massa de la Cope ) o Onda CEro? Cal no oblidar que a l'estat espanyol moltes de les televisions i radios autonòmiques no tenen el nivell de moltes de les radios i televisions locals catalanes.

Però anem al que va dir l'Oleguer. No oblidem que el que s'ha dit q a tot arreu és que el futbolista volia que De Juana fos posat en llibertat, cosa que és falsa. Oleguer explica que De Juana portava 18 anys a la presó i que hi seguia en presó preventiva pels articles d'opinió que havia publicat al diari Gara. L'Audiència Nacional, considerava que en els citats articles hi havia un delicte d'amenaces terroristes i per això l'havia condemnat a dotze anys i sis mesos més de presó. Arrel d'aquesta resolució el pres etarra va decidir fer vaga de fam. Desprès d'explicar els fets Oleguer Presas diu : "Suposaré, també mogut per la bona fe, que el contingut dels articles que ha publicat De Juana Chaos és prou explícit i clar per a mantenir a la presó una persona en risc de morir. M’agradaria pensar que, a l’estat de dret, hi ha llibertat d’expressió i que, en aquest cas, així com el d’Egunkaria o el de l’actor Pepe Rubianes per esmentar-ne alguns, hi ha indicis suficients per a processar els responsables (en cas contrari, tothom ja hauria aixecat el crit al cel, com és costum, quan hi ha episodis de falta de llibertat d’expressió lluny d’aquestes contrades, posem per cas al Marroc, a Cuba o a Turquia)". Arribat a aquest punt de l'article l'autor diu que segueix suposant que l'estat de dret actua sense pressions polítiques, de bona fe, però es clar, s'extranya de les manifestacions que va fer López Aguilar: 'el Gobierno construirà nuevas imputaciones para evitar dichas excarcelaciones'.
Arribats a aquest punt algú pensa que Oleguer Presas ha fet un article defensant que De Juana ha de ser posat en llibertat, o que el que ha fet és un article sobre la politització de la justicia? Em sembla que queda prou clar.
El que potser no agrada de l'article d'Oleguer Presas és que diu algunes veritats , cosa que sembla que avui en dia no agrada massa en el dia a dia polític d'aquest país. Cita el llibre 'Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial', de David Fernandez, en el que es diu el següent:

- l’ex-general de la guàrdia civil i membre destacat dels horrors d’Intxaurrondo, Enrique Rodríguez Galindo, fou condemnat a setanta-cinc anys de presó per l’assassinat de Lasa i Zabala i tan sols en va complir poc més de quatre perquè al·legava problemes de salut.

- Julen Elorriaga també va ser excarcerat per motius de salut; condemnat a gairebé vuitanta anys de presó pels mateixos fets només ha complert un 3% de la condemna.

-De la Rosa, després d’estafar tot Espanya, gràcies a una depressió pot gaudir d’un generós règim de tercer grau.( qui no l'ha vist per Cadaqués passejant-se amb la seva Scoopy?)

-Rafael Vera, després de ser condemnat a deu anys de presó pel segrest de Segundo Marey, reivindicat pels GAL, només va passar vuit mesos reclòs per aquella causa.

- Avui, la mateixa Audiència Nacional diu que no hi ha proves suficients en el cas Egunkaria. Sembla que en el seu moment si que n'hi havia per tancar el diari.

- el novembre del 2004 el Tribunal d’Estrasburg condemna l’estat espanyol per 'no haver investigat' les tortures denunciades, dotze anys abans, per disset independentistes catalans; calia fer callar les veus discordants durant els Jocs Olímpics.

- el novembre del 2005, Zapatero indulta quatre policies locals de Vigo, inhabilitats i condemnats en ferm a dos i quatre anys de presó per haver apallissat, insultat i vexat el ciutadà senegalès Mamadou Kane.

- I resulta que Aznar havia fet igual el desembre del 2000: catorze agents condemnats per tortures (un d'aquests reincident), indultats.

Així doncs, queda clar que l'article d'Oleguer Presas posava els punts sobre les is en alguns temes d'aquests que sembla que aquest país no està preparat per portar a la llum del gran públic. L'única cosa que feia en l'article era preguntar-se sobre la bona fe del sistema judicial, i acabava l'article, desprès de citar tots aquests casos, dubtant de la d'aquesta suposada bona fe.

En el fons ens podríem preguntar sobre si un esportista d'alt nivell pot ser a la vegada una persona informada, amb criteri, i sobre si el fet d'escriure article d'opinió...per mi la resposta és clara. Si és francés i es queixa sobre els guetos creats a les afores de París, tothom ho accepta. Si és cubà i s'escapa d'una concentració de la seva selecció aprofitant un viatge a l'extranger , també. Ara , si és un esportista català, que en teoria no té cap problema aparent doncs forma part de la primera plantilla del Barça, alehores no....Bé, que cadascú pensi el que vulgui.

En un altre post parlarem del paper que va fer el senyor Laporta quan se li va preguntar pel cas Oleguer, afirmant que el FCB respectava les decisions de l'estat de dret i que potser el futbolista s'havia equivocat fent declaracions des de la sala de premsa del Barça.Escrivint aquestes últimes línies sobre el president del Barça arrel de significar-se o no en temes polítics em ve una imatge del senyor Laporta i el senyor Mas esmorzant a la Rambla Catalunya....no ho he somiat oi?

Dubtava sobre el títol del post, doncs em sembla que el que és més important no és si es comparteix el que va dir el futbolista, el més important és el que es va dir que havia dit.

Oriol
En aquests dies de crits, manifestacions , menitdes i opinions contraposades, crec que el proverbi d'avui ajudaria a alguns a suavitzar les seves declaracions per aprendre que com la majoria sabem, ningú té la raó absoluta i res és absolut ni definitiu.

La llengua aguanta perquè és tova; les dents es trenquen perquè són fortes.

Proverbi xinès


Bon dia a tothom!

dimecres, 7 de març de 2007

El Barça i el famós entorn.

Si, ahir ens van eliminar de la Champions. Ningú podrà dir que ahir el Barça va fer bon futbol i que hi ha jugadors que sembla que no estan en el seu millor moment. I, si, segurament Rijkaard, potser no hauria d'haver posat d'inici a jugadors que ara mateix no estan en la millor forma possible.
Fins aquí, crec que aquestes quatre frases les podria signar el més culer de tots els seguidors del Barça, però potser seria bo que ens plantegessim si és normal que quan un equip com el Barça de Rijkaard que porta dues lligues i una Copa D'Europa en tres anys, sigui defenestrat com ho està essent a la majoria de mitjans des d'ahir a la nit. Algú de tots aquests tertulians i comentaristes ha parat a mirar les estadísitiques i ha vist que mai cap equip ha guanyat la Champions des de que es va instaurà el sistema de lligueta?
Com pot ser que els mitjans seriosos estiguin sotmesos en les seves tertúlies ( per voluntat pròpia ) a periodistes molt informats però poc entesos en el que és un vestuari o l'esport d'alt nivell? Com pot ser que no hi hagi entesos, entrenadors, psicòlegs esportius, preparadors físics en totes aquestes tertúlies?
Són totes aquestes figures professionals les que treballen en el dia a dia d'un equip professional, i en canvi no sento ni llegeixo les seves opinions en els mitjans de comunicació. El Barça de Robson ni el Barça de Cruyff ( per citar-ne dos que van adquirir èxits amb estils ben diferents )no tenen res a veure amb el Barça de Rijkaard,però no ja pel joc, sinò per la manera de portar el grup, de gestionar les persones, i de relacionar-se amb l'entorn. Arribats a aquest punt de vegades és millor donar la paraula a genis que han dit amb poques paraules el que molts no aconseguiríem mai. Josep Pla deia: El periodista no sap res de res, i si sap alguna cosa no ho pot publicar. No oblidem que Pla va ser el primer corresponsal català a l'extranger.Segur que no serveix per la majoria de professionals ( no ho dic per tu amic! ), però segur que ho podríem aplicar a molts dels periodistes que es dediquen i viuen del Barça! tot el que avui és fantàstic, demà és un desastre. No hauríem de començar a exigir una mica de més qualitat? no hauríem d'exigir que se'ns tractés com a persones mínimament intel·ligents?Encara que sent crítics també podríem pensar que el seguidor mig del Barça ( l'any passat al cap nou vaig sentir com en Valdés era més xiulat que Cañizares en el Barça -València) té la premsa i l'entorn que es mereix. La mediocritat.

València, Liverpool i Roma són tres dels equips que ja han passat a la següent ronda de la Champions, i com sempre estem veient totes les virtuts dels seus sistemes de joc i de les seves organitzacions esportives. El seguidor del Barça voldria de veritat el seu sistema de joc? ens passem la vida reivindicant el que anomenem "un joc diferent ", i a la mínima que una temporada no va prou bé ( encara podem guanyar la LLiga i la Copa ), ja cremaríem a tot l'equip a la plaça major! Això sí, a tots ens cau la baba quan sentim cantar Anfield Road!

No voldria acabar sense parlar un moment del cas Eto'o. Ja està, ja ha passat, Ja torna a jugar. On són tots aquests periodistes que tan saben de tàctica i de jutjar a l'entrenador? A Saragossa Rijkaard era el millor, havia recuperat l'equip i a més de bon gestionador de grup, ja era bon tàctic.El cas Eto'o, que per mi és el cas Laporta, (l'egòlatre de l'Eto'o l'única cosa que fa és aprofitar el moment del club en benefici propi ) ja s'ha oblidat. Potser seria contraproduent parlar del cas Eto'o-Laporta-Rosell?

I enmig de tot pelgat Frank Rijkaard, el millor entrenador de la història del Barça. Per èxits, per gestió del vestuari, per elegància i intel·ligència, Rijkaard és el millor. Ell, i Ronaldinho per encarnar la figura de l'ídol que ha canviat la imatge del Barça al món, curiosament, no són tractats com es mereixen. Això si, com sempre, els trobarem a faltar quan ja no hi siguin. Mig món els voldria,però això és molt culer-català: no valorar prou el que tenim i lamentar-nos de que ja no ho tenim quan ens falta!

dimarts, 6 de març de 2007

Bèlgica fa un pas endavant....

De vegades en el panorama periodístic actual, és difícil trobar notícies que et fan pensar que potser no tot està perdut. Si el panorama mediàtic cada cop més està esdevenint una crònica de "sucesos", aquesta setmana
hem pogut llegir , sentir o escoltar una bona notícia.

El parlament de Bèlgica ha aprovat un progecte de llei que prohibeix als bancs o caixes del seu país a financiar empreses que es dediquen a la fabricació de bombes de fragmentació.
A la vegada , dues ONG han publicat un estudi de bancs de tot el món que participen en aquesta activitat. L'estudi en qüestió es diu Inversions Explosives. Segons Vilaweb, l'estudi diu que les empreses de fabricació de bombes han rebut uns 10.000 milions d'euros entre el 2004 i el 2007.Entre ells hi ha bancs espanyols i bancs que reben diners de molts catalans a casa nostra: Bank of America, Barclays, Citigroup, Lloyds TSB Bank, HSBC, Merrill Llynch, Deutsche Bank, BBVA i Banco Santander.

La llei belga obligarà a les entitats financeres del seu país a no participar en la financiació d'aquestes empreses i a interrompre els contractes vigents. Com que és problable que al nostre país cap polític s'atrebeixi a posar obstacles a les famílies de la gran banca espanyola ( la meitat dels guanys de l'any anterior dels bancs i caixes espanyoles de l'any anterior van ser comissions als seus clients), potser seria qüestió que la ciutadania que es veu obligada per la llei a ser clients, es plantegés no utilitzar aquestes entitats.

Potser en un altre post serà qüestió de dedicar una estona al que fan les caixes d'estalvis en el nostre país, i veure quina quantitat de diners reben i no reinverteixen( suficientment ) tal i com diu la llei. Caldrà doncs de parlar de la doble moral i doble discurs que utlitzen aquestes entitats.

dilluns, 5 de març de 2007

Com ens veuen....alguns! ( para ainhoa: Como nos ven ....algunos! )

Me gustan los catalanes porque a lo largo de suhistoria acogieron eintegraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos,romanos, judíos, árabes y toda clase de charnegos ysudacas, sin conocer losproblemas que afectan ahora a Francia; es un ejemplo.Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de1249 (uno va haciaMatusalén) el rey Jaime I nombró a cuatro prohombresde Barcelona (lospaers) para dirimir los conflictos de la ciudad sinviolencias ni reyertas.Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265, (elConsell de Cent),iniciaron el sistema del gobierno municipal deBarcelona. Gracias a ellosreinó allí la concordia, y antes de empuñar las armasprefirieron siempreemplear la razón.Me gustan los catalanes porque en toda su historia nohan ganado ni una solaguerra, y encima les da por conmemorar como fiestanacional una de lasbatallas que perdieron en 1714 a manos de las tropasde Felipe V de Borbón.Cataluña había dejado de ser una nación soberana.Desde entonces, cada 11 deseptiembre muchos catalanes y catalanas, como hay quedecir ahora, semanifiestan para reclamar sus libertades.Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven ybien plantada porcierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durantecuatro días en el asientotrasero de una vespa cuando recorrí la península enpos de Prisciliano.Me gustan los catalanes porque tienen de emblema unburro tenaz, trabajadory reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravasy ciegas embestidaslo abocan la muerte. Estos animales son de una razaregistrada, protegida, yprolíferos sementales. Al igual que el cava, seexportan a numerosos paísespara mejorar la especie autóctona, como a EstadosUnidos, donde crearon elKentucky-catalan donkey . Y allí no piensan, ni muchomenos, enboicotearlos.Cierto es que en el carácter catalán confluyen lasvirtudes del asno. Perolos rasgos diferenciales no se limitan a los de estecuadrúpedo. Lapoblación catalana se define por una doblecaracterística : el seny y larauxa . El seny implica sabiduría, juicio mesurado ysentido común. Teníaseny aquel catalán que iba en un compartimiento de untren al lado de laventanilla.Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieronque la subiera:"Es igual", contestó a varias solicitudes, hasta queun mesetero se levantófurioso y alzó la ventanilla... ¡cuyo cristal estabaroto! "Es igual",volvió a repetir el buen hombre con toda su santacachaza.Al seny le responde la rauxa , asimilable a laocurrencia caprichosa, laboutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven ysurrealista Dalí ibaen el metro y veía a un cura con sotana, le decía:"Siéntese, señora". Laalianza de estas dos facetas en un solo individuoforma el carácter catalán,que se comunica, se comparte y se aprecia. El otro díaal regresar a Parísen avión desde Barcelona quise ayudarle a un pasajero,dada la exigüidad delespacio, a ponerse el abrigo: "No, por favor, no semoleste, que bastantetrabajo me cuesta a mí sólo".Pero lo más refinado lo percibí en el taller delceramista Artigas. Él yJoan Miró estaban trabajando en el mural delaeropuerto de Barcelona. Lepedí a Miró que le dedicara una lito a mis hijos.Puso: "Para Manu yAntoine afectuosament". Cuando la vio Artigas hizoeste parco comentario:"Te lo escribió en catalán para ahorrarse una letra".Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada,don Quijote recobró larazón, sin duda contagiado por el seny . Me hubieradado mucha pena que elIngenioso caballero muriera loco.Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno demis hijos eligió sucapital para vivir en ella por ser una ciudad abierta,tolerante y discreta.
Ramón ChaoMúsico, escritor y periodista, Padre del cantante ManuChao yCaballero de las Artes y las letras por el gobiernofrancés.Artículo aparecido en La Voz de Galicia.
Recomanació del dia...

Submissions lingüístiques, és un aritcle publicat en la pàgina de Sobirania i progrés. És de l'escriptor Hector Bofill, i em sembla que encaixa perfectament en la idea fundadora d'aquest blog. Som capaços de viure d'una altra manera i reivindicar allò que és nostre?

http://www.sobiraniaiprogres.cat/?seccio=noticies&id_noticia=68
Preocupar-se és com pujar en un grunxador, al principi pot semblar distret, però no porta enlloc.

diumenge, 4 de març de 2007

amics i coneguts


De vegades necessites que la gent hi sigui...un petó mallorquina!

de cine....

Cuando mas sabes quien eres , menos te afectan las cosas

Lost in traslation

Per reflexionar...

El camí cap a les grans coses passa pel silenci.Niechtze

Are you ready to change the way you live?

Ahir a la nit vaig tenir la oportunitat de veure l'oscoritzat documental d'Al Gore. "Una veritat incómode".Tenia curisoditat per veure'l doncs havia sentit algunes veus crítiques respecte la qualitat del mateix. No sé, en realitat si es mereix un Oscar o no, i no tinc ni idea de la qualitat de la resta de documentals, però sincerament, crec que val la pena veure'l.
No entro a pensar si és una campanya de promoció del demòcrata Gore, no m'importa si la comunitat d'actors li va fer la rosca en l'última gala dels Oscars... té contingut, i em sembla destacable el missatge que ens dóna el documental.
Des de fa uns anys la comunitat científica ens deia que no existia el canvi climàtic, fins i tot podem veure com Repsol patrocina cínicament l'espai del temps a TV3, i podem seguir pensant que tot el que està passant al planeta no és important. Els pols i Groenlàndia es fonen, augmenta el nivell del mar any a any i els desastres ecològics són present i sembla que part del nostre futur. El documental de Gore, aporta dades, deixa en evidència l'actual adminstració americana i deixa clar que cal fer alguna cosa per aturar l'emissió de co2. Al Gore, és molt crític amb l'actual govern americà, i explica que mentre l'administració americana no va signar l'acord de Kyoto ( juntament amb Austràlia), ja hi ha moltes ciutats americanes que l'han signat independentment del que faci el seu país. Seria molt fàcil criticar l'emissió de co2 i la voluntat de seguir amb els vells costums dels EUA, (per allò tan europeu de ser anti-yanki)però potser és més convenient dir que Espanya, tot i ser un dels països signants, també és un dels països que no compleix els acords. La creació d'energia a través de la crema de carbó encara domina i la poca inversió en l'estudi i utlització d'energies renovables és molt clara a l'estat espanyol. Espanya és un dels països d'Europa que més sol rep, i un dels que menys energia solar utlitza en l'actualitat. Potser seria el moment de posar-se a crear polítiques per tal de que els particulars poguessim tenir facilitats per instal·lar plaques solars, i potser seria el moment d'obligar a empreses i grans utlitzadors d'energia que renovessin els seus sisitemes d'obtenció de la mateixa; potser seria el moment de crear una xarxa de transports públics de veritat; potser seria el moment de deixar els cotxes a casa; de regular la construcció de vivendes; de pensar més en els trens que en les carreteres...potser seria el moment de ser capaços de canviar al nostra manera de viure. La majoria de nosaltres pensem que el que nosaltres poguem fer, serà poc per aturar l'escalfament del planeta, així que segurament també és hora d'exigir als nostres polítics que deixin de pensar en els poderosos i es posin a pensar en el nostre futur.
És per això que he triat una frase del documental com a títol del meu nou blog: Are you ready to change the way you live? Estem preparats per canviar la nostra manera de viure? estem preparats per no creure'ns tot el que ens diuen? estem preparats per exigir més ?

Oriol.