dissabte, 25 d’agost de 2007

Hipotiroidisme.

El desembre del 2006 desprès de molts dies de sentir-me estrany, a quarts de nou del matí, anava a la feina. Conduïa, i el cap em deia que no fes més bestieses, que m'atures i descanses d'una vegada. Vaig trucar a l'escola i vaig dir al cap d'estudis que no podia arribar a la feina, que me'n tornava cap a casa.

Al cap de 25 dies em diagnosticaven hipotiroidisme de hashimoto, que ve a ser, un atrofiament de la glàndula del tiroides per causes autoimmunulògiques. És a dir, és com si el teu propi cos no reconegués el teu tiroides. Alentiment general de l'organisme, ansietat, certa angoixa, dificultat per concentrar-se, sensació de cansament, canvis d'humor...entre d'altres símptomes.

Tot plegat començava 4 anys enrera, quan era l'entrenador del CB GRanollers i en la revisió mèdica em deien que havia patit una alteració del tiroides , però que no patís. Faríem una analítica a l'any i ho aniríem controlant. Cada any els valors eren més alts, però el metge insistia en que segons el protocol, encara no eren prou alts i que el meu malestà no podia ser causat per aquesta alteració... Al desembre de l'any passat, al cap de 4 anys un metge va tenir la idea de fer mirar un valor més, i resulta que aquell valor confirmava en pocs dies el que l'altre metge no havien vist en quatre anys. Tenia hipotiroidisme.Em van dir que feia quatre anys que vivia amb la malaltia al damunt. La vida és una broma!

L'entrada del 2007 va ser difícil, i els mesos següents encara més. Que el cos accepti la medicació no és fàcil ,doncs t'administren la hormona que el teu cos no fabrica i en cada augment de dosi, jo em sentia pitjor encara que abans de començar a medicar-me. A la que la dosi s'ha equilibrat, tot ha millorat moltissim.

Patir una situació com aquesta et fa veure com reacciona la gent que pensaves que eren els "teus". Si, és cert, l'hipotiroidisme no és una cama trencada. La gent no sap com reaccionar. No saben què necessites. Bé, doncs són dues cares d'una mateixa moneda: uns hi són , i d'altres no hi són. El més dur ha estat veure com desprès de sis mesos de baixa , n'hi ha que no han aparegut per casa i ni tansols han fet una maleïda trucada. Us preguntareu si eren realment amics...jo també, per això ha estat tan dur. La part positiva ha estat veure com gent que m'envoltava i potser jo no me'ls prenia com amics, han estat al meu costat. Han trucat. S'han preocupat.
Avui potser és el moment d'agrair-los el que han fet. Gràcies Axel, tu si que ets dels de sempre, i sempre hi ets. Gràcies Jose, per trucar cada setmana i passar de ser el meu ajudant a ser el meu amic. Gràcies Isabel per passar de ser una veïna a ser una amiga. I a tu Mai per dir-me sempre coses maques i fer-me veure coses meves que jo no veia. A tu també Olivia, i a tu Silvieta i a tu Ona. Merci. I si, també, gràcies a mons pares.

Ara desprès de gairebé buit mesos, puc dir que em sento molt millor. Sóc relativament feliç, i si, que hi ha dies que estic cansat i hi ha dies que encara em sento una mica desubicat i sol. però per altra banda per fi he començat a fer cas a la meva part creativa.Faig esport i torno a tenir ganes de fer coses, tot i que encara de vegades encara em ve la por. He deixat de fer coses que feia i en faig de noves, però més que res, ara m'escolto. Malauradament és una cosa que fem poc, i de vegades ens ha de passar quelcom per començar a fer-ho. Ara ja sóc capaç de veure que segurament això que m'ha passat, en el fons, és una sort, doncs m'ha obligat a aturar-me i plantejar-me si la vida que feia és la que vull. I ja ho tinc clar. No ho és.

Fa temps que una de les persones a les que he donat les gràcies em deia que ho escrivís tot. Que ho deixés anar, que les malalties les has de mirar a la cara i treure'n profit. Ho he fet, he après molt de mi perquè he passat por i potser per primera vegada a la vida l'he encarada. I si, també és moment de dir, i només per mi, que ho he passat de puta pena, que he estat més trist del que he dit, i que en molts moments m'he sentit sol i m'he enfadat molt amb algun dels amics/gues dels que se'n diuen "de sempre".
Si, se'm va ajuntar tot a mi, excès de feina, estrès i per postres la brometa del tiroides. Però segurament si no fos per tot plegat, no hauria après a relaxar-me, ni a veure que el centre de la meva vida sóc jo, que no puc funcionar pel que els altres esperen de mi, a apreciar les coses més petites i obviar-ne d'altres que per com ens eduquen ens fan creure que són importants.... i vaja un munt de coses més que potser us aburririen si és que encara no ho he fet.

Aquest vespre he llegit a una amiga, deia que de sobte se sentia angoixada, i que potser era per no voler afrontar quelcom que li passava.M'ha fet recordar. Si, m'has fet pensar, i m'he decidit a utilitzar el bloc, pel que en un inici el vaig obrir, per expressar el que sentia. Si , el que sentia, i no el que pensava. Gran diferència que fins fa poc no coneixia! Espero que demà estiguis millor.

Bé, ara és el moment de clicar el cartellet de "publicar entrada" i deixar aquí publicat ara que ja estic bé, el que fins ara no he volgut i en alguns moments no he pogut fer.Aquest sense dubtes és el meu post més personal.

diumenge, 12 d’agost de 2007

Xirinacs. Ha mort un lluitador...


La nota de suïcidi de Xirinacs em sembla culpidora. D'acord o no amb el que feia i pensava, era un lluitador. Em fa por que els lluitadors siguin una espècie ens extinció i que quedem en mans dels que hi ha avui en dia. Així que el millor record per ell deixant en el meu bloc, la seva nota de suïcidi.


Lluís M. Xirinacs diu així:


En ple ús de les meves facultats
marxo
perquè vull acabar els meus dies
en la soledat i el silenci.
Si em voleu fer feliç
no em busqueu.
Si algú em troba
li prego que,
estigui jo com estigui,
no vulgui ell pertorbar
la meva soledat
i el meu silenci.
Gràcies!
ACTE DE SOBIRANIA
.
.
He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!
Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007


D'entre les opinions destecades avui, m'ha sobtat la del President Pujol: 'Es podria dir que ens ha fustigat durant molts anys i amb la seva mort també ens fustiga'.


Visca Catalunya LLiure! ( quan de temps feia que no ho exclamava )

dimarts, 7 d’agost de 2007

i un dia, molts anys desprès....

Fa una setmana em vaig trobar algú que feia molt de temps que no veia. La vida ens va portar per diferents camins, i com passa sovint el contacte es va perdent. Vam tenir temps de posar-nos al dia, de preguntar-nos , de recordar....
Ella s'ha convertit en una mare lluitadora, optimista, alegre, esportista, vital i atractiva, i la veritat, si no fos per la consciència dels anys passats no diria que han passat més de 15 anys des de que vam estar junts.

Va ser una trobada molt cordial, res d'insinuacions ni dels jocs habituals, va ser una estona de complicitat...una doble sessió de teràpia com va dir ella.

En el seu moment perdre-la va ser una putada. Jo en aquells temps creia en allò de l'amor per tota la vida. Em passava el dia escoltant Springsteen i ella havia de ser Ella. Era un romàntic de 17 anys!! Durant molt de temps segurament vaig anar perdent aquesta forma d'encarar l'amor. Suposo que la vida i les patacades fan que erroniament et vagis protegint, sense adonar-te que aquesta protecció l'únic que fa és dificultar la teva pròxima relació.

L'endemà de l'estona compartida, vaig pensar que de vegades quan de molt joves ens diuen que amb els anys veurem les coses diferents,que no ens amuïnem per una ruptura als disset anys, que de dones n'hi ha moltes...segurament els que ens ho va dir només ens volia donar un cop de mà, segurament el que ens ho deia, l'únic que feia era preparar-nos per la vida però, penso que seria maco que algú ens hagués dit que si, que segurament allò que acabavem de perdre seria de les coses que amb els anys recordaríem, que amb el temps amb la vida de tots dos més o menys encarrilada, tindríem la sort de compartir una estona amb Ella, veuríem la persona en la que s'ha convertit i ens adonaríem amb una alegria nostàlgica, que allò que pensavem als disset, no era cap tonteria d'adolescent.


Va ser una estona bonissima Mi!