Aquest cap de setmana he tingut un petit present del senyor Hereu. Dues multes de l'any 2004, amb els seus bonics recàrrecs per no haver pagat en el seu moment. Alguns podrieu dir que carai, si has aparcat malament o se t'ha passat el tiquet, doncs paga noi!
Bé, jo com que sempre vull respostes he trucat a l'Ajuntament de Barcelona, i una noia molt amable m'ha explicat el funcionament. Atenció que el tema té "guassa":
-el carter passa per casa teva, i si no et troba, notifica que no ha trobat el destinatari a casa. A partir d'aquell moment , l'única manera que té el ciutadà de saber si li han enviat una notificació d'una multa que igual ni sap que li han posat, és anant al Butlletó Oficial de Barcelona i buscar publicada la seva notificació!!!
-si, ja sona prou complicat, però és que a més, potser hauríem de tenir en compte que la gent a l'hora que passa el carter, treballa, i el més freqüent deu ser que no et trobin. Vaja, que l'administració no té afany recpatatori no?Dues multes, totes dues al tercer avís, vol dir que el carter no ens ha trobat 4 vegades!!
Perquè l'Ajuntament de Barcelona no fa com la resta d'administracions que envia cartes certificades i si no et troba el carter deixa una nota perquè a correus et donin la carta? Doncs la resposta és ben clara:
-dos avisos que mai hem rebut=a més de 50 euros de recàrrec i interessos
-possibilitats de queixar-se o reclamar=0. com et queixes o reclames d'una cosa que no n'estàs assebentat??
-resultat final= 185 eurets a les arques de l'Ajuntament de Barcelona, PER LA PUTA CARA!
Encara us n'explicaré una altra, perquè podrieu dir que són dues multes i tampoc n'hi ha per tant. Doncs no, sembla que l'Ajuntament tampoc té escrúpuls amb les herències. El meu pare i els seus tres germans van cobrar la venta d'un pis de la meva àvia al morir ella. Doncs bé, per la mateixa raó que m'ha explicat la noia d'avui, cap dels 4 germans va rebre la primera notificació d'un pagament que calia fer per la venta del pis. Cap dels 4!! suspitós no? Resultat? gairebé 3000 eurets a les arques de l'Ajuntament de Barcelona!!
Administració o recaptació? Al servei dels ciutadans o extorquir als ciutadans? POsar-ho fàcil o putejar a la gent? Em sembla que la resposta està clara!!
Apa, que els donin pel sac a tots, i dilluns al matí seré 185 euros més pobre!!
dissabte, 10 de novembre del 2007
dissabte, 3 de novembre del 2007
Història d'una infidelitat...
Ell.
Ella.
Ell i Ella.
Ell i de vegades Ella.
Ell i Ella quan Ell volia.
Ell i Ella doncs, a disposició.
Ell , Ella i el pas del temps.
Ella i un altre ell, i Ella parlant d'Ell.
Ella, aquest altre ell, i aquest cansat d'Ell i d'Ella!
Ella i aquest nou ell no arriben a bon fi.
Ell té una nova ella, i aquesta no sap que Ell segueix veient a Ella.
Ell, la nova ella i la feina.
Ell i la nova ella fan plans, i sembla que Ella es difumina.
Ell, la nova ella i tots els plans trencats.
Ell sol.
I Ella, ho deu saber?
I l'altre ella sola, vivint en la ignorància....
Ella.
Ell i Ella.
Ell i de vegades Ella.
Ell i Ella quan Ell volia.
Ell i Ella doncs, a disposició.
Ell , Ella i el pas del temps.
Ella i un altre ell, i Ella parlant d'Ell.
Ella, aquest altre ell, i aquest cansat d'Ell i d'Ella!
Ella i aquest nou ell no arriben a bon fi.
Ell té una nova ella, i aquesta no sap que Ell segueix veient a Ella.
Ell, la nova ella i la feina.
Ell i la nova ella fan plans, i sembla que Ella es difumina.
Ell, la nova ella i tots els plans trencats.
Ell sol.
I Ella, ho deu saber?
I l'altre ella sola, vivint en la ignorància....
dimecres, 3 d’octubre del 2007
relats conjunts
La proposta de Relats Conjunts sempre és una fantàstica excusa per documentar-se de vegades i per imaginar simplement d'altres. Aquesta vegada investigant he trobat qui hi ha rera la poma. És ell René Magritte!!
dimarts, 25 de setembre del 2007
dilluns, 10 de setembre del 2007
Decàleg de les petites coses....
Suposo que de vegades fa falta que ens passin coses a la vida per adonar-nos del que realment és important. Des de fa un temps que m'adono que el que realment et fa feliç, són coses molt petites. Valorar-les, i deixar de banda grans reptes que de vegades ens fan perdre el nord, sembla que és la clau cap a la felicitat, o si més no, el camí per gaudir moments que ens acosten a aquesta felicitat.
Sentia a Josep Pla en una mítica entrevista en l'històric programa A Fondo, que ell era un home moderadament feliç, perquè no envejava res a ningú. Bé, jo crec que sóc moderadament feliç, perquè per primer cop en temps, sóc el centre de les meves decisions i a la vegada perquè porto a la pràctica el que fins fa poc, tansols era teoria. Valorar les petites coses de la vida.
És en aquest punt, que per primera vegada faig un post participatiu, un post en el que us demano que em feu partícep de les petites coses, les més ínfimes, les que us fan sentir bé. Feliços.
Conscient de que no som masses els que participem del bloc, us convido a fer una mica de propaganda d'aquest post per poder fer el primer decàleg de les petites coses que fan feliços als que participem de la blogosfera. Seran ben rebuts els vostres comentaris, que en un següent post si aquest exercici sociològic té éxit, publicaria. ( si us sembla bé, es clar )
Per començar, i per posar un exemple del que realment vull dir quan dic petites coses, posaré uns quants exemples del que a mi em pot fer feliç.
1- Un dissabte al matí, dia de mercat. Vaig a la parada de sempre i li dic al fruiter que vull un meló, que estigui llest per menjar. Desprès d'haver-lo deixat a la nevera una estona, i quan desprès d'haver pres el sol en una tarda d'estiu tens ganes de quelcom ben fresquet, vas a la nevera, i el meló que t'havien promès que seria bonissim, realment ho és. Aquella primera queixelada que t'omple la boca de sabors....
2- LLevar-me en un dia d'abril i al sortir al jardí, poder agafar una maduixa, encara que només sigui una, de la planta que vas plantar fa un parell de mesos , i assaborir-la acabada de tallar de la planta. Si, només és una maduixa, però que bona. Una maduixa. Una sola maduixa al jardí, amb el solet a la cara. Buf, una altra petita cosa que en pot despistar de tots per uns minuts.
3- una visita inesperada d'algú que fa temps que no veus.
4- un sopar d'aquells que acaben a les tantes i amb moltes ampolles de vi buides , havent arreglat el món i tingut mil idees que encara que mai es portin a la pràctica, són les millors, perquè són les que tens amb els teus.
Bé, aquestes serien uns exemples del que a mi em fa feliç. A veure si entre tots podem fer un decàleg de les petites coses. Segur que les aportacions de tothom seran molt profitoses.
Fins aviat!
Sentia a Josep Pla en una mítica entrevista en l'històric programa A Fondo, que ell era un home moderadament feliç, perquè no envejava res a ningú. Bé, jo crec que sóc moderadament feliç, perquè per primer cop en temps, sóc el centre de les meves decisions i a la vegada perquè porto a la pràctica el que fins fa poc, tansols era teoria. Valorar les petites coses de la vida.
És en aquest punt, que per primera vegada faig un post participatiu, un post en el que us demano que em feu partícep de les petites coses, les més ínfimes, les que us fan sentir bé. Feliços.
Conscient de que no som masses els que participem del bloc, us convido a fer una mica de propaganda d'aquest post per poder fer el primer decàleg de les petites coses que fan feliços als que participem de la blogosfera. Seran ben rebuts els vostres comentaris, que en un següent post si aquest exercici sociològic té éxit, publicaria. ( si us sembla bé, es clar )
Per començar, i per posar un exemple del que realment vull dir quan dic petites coses, posaré uns quants exemples del que a mi em pot fer feliç.
1- Un dissabte al matí, dia de mercat. Vaig a la parada de sempre i li dic al fruiter que vull un meló, que estigui llest per menjar. Desprès d'haver-lo deixat a la nevera una estona, i quan desprès d'haver pres el sol en una tarda d'estiu tens ganes de quelcom ben fresquet, vas a la nevera, i el meló que t'havien promès que seria bonissim, realment ho és. Aquella primera queixelada que t'omple la boca de sabors....
2- LLevar-me en un dia d'abril i al sortir al jardí, poder agafar una maduixa, encara que només sigui una, de la planta que vas plantar fa un parell de mesos , i assaborir-la acabada de tallar de la planta. Si, només és una maduixa, però que bona. Una maduixa. Una sola maduixa al jardí, amb el solet a la cara. Buf, una altra petita cosa que en pot despistar de tots per uns minuts.
3- una visita inesperada d'algú que fa temps que no veus.
4- un sopar d'aquells que acaben a les tantes i amb moltes ampolles de vi buides , havent arreglat el món i tingut mil idees que encara que mai es portin a la pràctica, són les millors, perquè són les que tens amb els teus.
Bé, aquestes serien uns exemples del que a mi em fa feliç. A veure si entre tots podem fer un decàleg de les petites coses. Segur que les aportacions de tothom seran molt profitoses.
Fins aviat!
diumenge, 2 de setembre del 2007
se m'acumula la feina amb els memes!!! Meme II
Aquest segon meme me l'ha passat la Jo Mateixa, segons les seves paraules perquè pensava que no havia contestat mai cap meme, i tema "sanjat i punt". Doncs bé, fins al moment tenies raó, no n'havia contestat cap i en una setmana me n'heu passat tres. Però com que me'l vas passar a l'estil Gaspart, "tema sanjat i punt", no podia deixar de fer-lo! sort que és curtet!
1. Posar la imatge que tens a l'escriptori: a dalt, la senyoreta Júlia Roberts. D'aquí a poc n'hi haurà una altra i fa uns dies n'hi havia una altra....va canviant la cosa...
2. explica la imatge
Bé, des de fa un temps em penjo fotos de fotògrafs que m'agraden. Aquesta, d'un fotògraf que va exposar a a BCN fa poquet, Mark Seliger.La vaig escollir, perquè entre d'altres coses es dedica a fer retrats de personatges coneguts, però cercant una imatge diferent a la que acostumen a vendre. Aquesta, que pertany a una sèrie de fotos anomenada In my stairwell de la Júlia Roberts em va encantar. Crec que ens mostra una visió diferent, potser més agressiva, més dona, potser més real que els personatges riallers que acostuma a fer en les seves pel·lícules. Sembla fins i tot una persona amb preocupacions.
Pels que estigueu interessats en l'obra d'aquest fotògraf, el link està en el meu altre bloc: http://alooktotheworld.blogspot.com/
3. Escollir a 4 persones a qui passar el meme.
Ei, que el faci qui vulgui tu!!
Vinga Jo Mateixa, feina feta!
Se m'acumula la feina amb els memes!!! Meme I.
Quan em vaig començar a passejar per molts dels vostres blogs, vaig veure que alguns de vosaltres tenieu un post comú en el que ensenyàveu les sabates i els peus i pensava que quines coses més rares fèieu. Amb el temps vaig adonar-me que a alguns us agradava que us toqués un meme i a d'altres us feia prou mandra. Bé, fins ara me n'havia salvat, però l'Andrea, la Jo Mateixa i la Dèjá Vie, m'han donat feina.
Començo pel de la Déjà Vie i l'Andrea que sortosament m'he adonat que és el mateix. Prometo fer el que queda!
Som-hi!
1.Quan temps portes com a blocaire?
Des de gener d'aquest any.
2. Com et vas assabentar de l'existència de blocs?
Com he explicat en un post recent, em van diagnosticar un petit problema mèdic i em vaig posar a cercar informació del que m'estava passant a internet. Vaig anar a parar a través del Google a un bloc sobre hipotiroidisme que una noia s'havia animat a fer amb el desig de saber més del que li estava passant. En el bloc la gent escrivia sobre les seves sensacions, incerteses i em va semblar interessant. No va passar massa temps que em vaig adonar que un blog podia ser una bona distracció/vàlvula d'escapament per passar els mesos de baixa que estava vivint. i aquí estem!
3. Nomena 5 blogs que segueixes diariament o amb molta freqüència:
dèjá vie, mandarina contraproduent , Jo Mateixa, Un lloc per nosaltres, Todo esto soy yo ( Andrea ) i últimament en Puji. Quan estaven actius o més actius ( Candela i Cameu ). Segueixo blogs de fotografia, tot i que no tan asiduament.
4.Ets lector anònim d'algun blog?
Si, dels de fotografia que us comentava i d'alguns de política
5. Alguns autors que et despertin simpatia...
la dèjà vie, perquè és capaç de fer-te entrar al seu món particular.
la Jo mateixa, perquè és capaç d'arrribar a tothom.
Mandarina contraproduent, per ser capaç de fer un blog diferent
L'atzucac, perquè compartim el plaer de la fotografia tot i que potser des de prismes diferents.
L'Andrea, perquè transmet lluita i això em posa la pell de gallina.
En barbollaire, perquè diu molt amb poques paraules.
Vaja, i molts d'altres!
5. Amb quins 5 blocaires aniries de gresca?
No en tinc ni idea. Segurament m'agradaria compartir una copa de vi, una cervesa o un bon àpat, amb la idea que m'he fet d'algun de vosaltres, però intento no oblidar que aquí, en aquest món blocaire, cal no oblidar que tots som la idea que els altres s'han fet de nosaltres.
Potser massa seriosa no la resposta?
6. Amb quins 5 blocairAs passaries una nit de bogeria sexual?
Doncs tornem a estar amb el mateix. M'agradaria una nit de sexe amb la idea que m'he fet d'elles, però va...si n'haig de dir tres diria :
1. la veïna de sota casa ( ja sabeu que em refereixo a vos estimada veïna).
2. A algú que tractava sovint amb un diminutiu ( tu també saps que parlo de tu )
3.a una noia amb qui comparteixo comarca.
Suposo que no esperava ningú que digués noms oi?
8. T'has enamorat mai d'algun blocaire?
No
9. Satisfet amb el teu blog?
En tinc dos de blogs i tots dos per algun motiu o altre m'agradaria millorar-lo. Sobretot el de fotografia per aconseguir millor definició i grandària de les fotos.
10 . Tria entre tres i cinc blocaires que responguin aquestes preguntes en els seus blogs:
No pensava enviar-li a ningú, però finalment he decidit enviar-li a la Mandarina Contraproduent, a veure si ens pot contestar amb receptes de mandarines, imatges i reflexions de les seves.
Contentes Andrea i Dèjá Vie? Doncs vinga, no m'ho feu més això eh! jajaja! Un petonàs a les dues!
Començo pel de la Déjà Vie i l'Andrea que sortosament m'he adonat que és el mateix. Prometo fer el que queda!
Som-hi!
1.Quan temps portes com a blocaire?
Des de gener d'aquest any.
2. Com et vas assabentar de l'existència de blocs?
Com he explicat en un post recent, em van diagnosticar un petit problema mèdic i em vaig posar a cercar informació del que m'estava passant a internet. Vaig anar a parar a través del Google a un bloc sobre hipotiroidisme que una noia s'havia animat a fer amb el desig de saber més del que li estava passant. En el bloc la gent escrivia sobre les seves sensacions, incerteses i em va semblar interessant. No va passar massa temps que em vaig adonar que un blog podia ser una bona distracció/vàlvula d'escapament per passar els mesos de baixa que estava vivint. i aquí estem!
3. Nomena 5 blogs que segueixes diariament o amb molta freqüència:
dèjá vie, mandarina contraproduent , Jo Mateixa, Un lloc per nosaltres, Todo esto soy yo ( Andrea ) i últimament en Puji. Quan estaven actius o més actius ( Candela i Cameu ). Segueixo blogs de fotografia, tot i que no tan asiduament.
4.Ets lector anònim d'algun blog?
Si, dels de fotografia que us comentava i d'alguns de política
5. Alguns autors que et despertin simpatia...
la dèjà vie, perquè és capaç de fer-te entrar al seu món particular.
la Jo mateixa, perquè és capaç d'arrribar a tothom.
Mandarina contraproduent, per ser capaç de fer un blog diferent
L'atzucac, perquè compartim el plaer de la fotografia tot i que potser des de prismes diferents.
L'Andrea, perquè transmet lluita i això em posa la pell de gallina.
En barbollaire, perquè diu molt amb poques paraules.
Vaja, i molts d'altres!
5. Amb quins 5 blocaires aniries de gresca?
No en tinc ni idea. Segurament m'agradaria compartir una copa de vi, una cervesa o un bon àpat, amb la idea que m'he fet d'algun de vosaltres, però intento no oblidar que aquí, en aquest món blocaire, cal no oblidar que tots som la idea que els altres s'han fet de nosaltres.
Potser massa seriosa no la resposta?
6. Amb quins 5 blocairAs passaries una nit de bogeria sexual?
Doncs tornem a estar amb el mateix. M'agradaria una nit de sexe amb la idea que m'he fet d'elles, però va...si n'haig de dir tres diria :
1. la veïna de sota casa ( ja sabeu que em refereixo a vos estimada veïna).
2. A algú que tractava sovint amb un diminutiu ( tu també saps que parlo de tu )
3.a una noia amb qui comparteixo comarca.
Suposo que no esperava ningú que digués noms oi?
8. T'has enamorat mai d'algun blocaire?
No
9. Satisfet amb el teu blog?
En tinc dos de blogs i tots dos per algun motiu o altre m'agradaria millorar-lo. Sobretot el de fotografia per aconseguir millor definició i grandària de les fotos.
10 . Tria entre tres i cinc blocaires que responguin aquestes preguntes en els seus blogs:
No pensava enviar-li a ningú, però finalment he decidit enviar-li a la Mandarina Contraproduent, a veure si ens pot contestar amb receptes de mandarines, imatges i reflexions de les seves.
Contentes Andrea i Dèjá Vie? Doncs vinga, no m'ho feu més això eh! jajaja! Un petonàs a les dues!
dissabte, 25 d’agost del 2007
Hipotiroidisme.
El desembre del 2006 desprès de molts dies de sentir-me estrany, a quarts de nou del matí, anava a la feina. Conduïa, i el cap em deia que no fes més bestieses, que m'atures i descanses d'una vegada. Vaig trucar a l'escola i vaig dir al cap d'estudis que no podia arribar a la feina, que me'n tornava cap a casa.
Al cap de 25 dies em diagnosticaven hipotiroidisme de hashimoto, que ve a ser, un atrofiament de la glàndula del tiroides per causes autoimmunulògiques. És a dir, és com si el teu propi cos no reconegués el teu tiroides. Alentiment general de l'organisme, ansietat, certa angoixa, dificultat per concentrar-se, sensació de cansament, canvis d'humor...entre d'altres símptomes.
Tot plegat començava 4 anys enrera, quan era l'entrenador del CB GRanollers i en la revisió mèdica em deien que havia patit una alteració del tiroides , però que no patís. Faríem una analítica a l'any i ho aniríem controlant. Cada any els valors eren més alts, però el metge insistia en que segons el protocol, encara no eren prou alts i que el meu malestà no podia ser causat per aquesta alteració... Al desembre de l'any passat, al cap de 4 anys un metge va tenir la idea de fer mirar un valor més, i resulta que aquell valor confirmava en pocs dies el que l'altre metge no havien vist en quatre anys. Tenia hipotiroidisme.Em van dir que feia quatre anys que vivia amb la malaltia al damunt. La vida és una broma!
L'entrada del 2007 va ser difícil, i els mesos següents encara més. Que el cos accepti la medicació no és fàcil ,doncs t'administren la hormona que el teu cos no fabrica i en cada augment de dosi, jo em sentia pitjor encara que abans de començar a medicar-me. A la que la dosi s'ha equilibrat, tot ha millorat moltissim.
Patir una situació com aquesta et fa veure com reacciona la gent que pensaves que eren els "teus". Si, és cert, l'hipotiroidisme no és una cama trencada. La gent no sap com reaccionar. No saben què necessites. Bé, doncs són dues cares d'una mateixa moneda: uns hi són , i d'altres no hi són. El més dur ha estat veure com desprès de sis mesos de baixa , n'hi ha que no han aparegut per casa i ni tansols han fet una maleïda trucada. Us preguntareu si eren realment amics...jo també, per això ha estat tan dur. La part positiva ha estat veure com gent que m'envoltava i potser jo no me'ls prenia com amics, han estat al meu costat. Han trucat. S'han preocupat.
Avui potser és el moment d'agrair-los el que han fet. Gràcies Axel, tu si que ets dels de sempre, i sempre hi ets. Gràcies Jose, per trucar cada setmana i passar de ser el meu ajudant a ser el meu amic. Gràcies Isabel per passar de ser una veïna a ser una amiga. I a tu Mai per dir-me sempre coses maques i fer-me veure coses meves que jo no veia. A tu també Olivia, i a tu Silvieta i a tu Ona. Merci. I si, també, gràcies a mons pares.
Ara desprès de gairebé buit mesos, puc dir que em sento molt millor. Sóc relativament feliç, i si, que hi ha dies que estic cansat i hi ha dies que encara em sento una mica desubicat i sol. però per altra banda per fi he començat a fer cas a la meva part creativa.Faig esport i torno a tenir ganes de fer coses, tot i que encara de vegades encara em ve la por. He deixat de fer coses que feia i en faig de noves, però més que res, ara m'escolto. Malauradament és una cosa que fem poc, i de vegades ens ha de passar quelcom per començar a fer-ho. Ara ja sóc capaç de veure que segurament això que m'ha passat, en el fons, és una sort, doncs m'ha obligat a aturar-me i plantejar-me si la vida que feia és la que vull. I ja ho tinc clar. No ho és.
Fa temps que una de les persones a les que he donat les gràcies em deia que ho escrivís tot. Que ho deixés anar, que les malalties les has de mirar a la cara i treure'n profit. Ho he fet, he après molt de mi perquè he passat por i potser per primera vegada a la vida l'he encarada. I si, també és moment de dir, i només per mi, que ho he passat de puta pena, que he estat més trist del que he dit, i que en molts moments m'he sentit sol i m'he enfadat molt amb algun dels amics/gues dels que se'n diuen "de sempre".
Si, se'm va ajuntar tot a mi, excès de feina, estrès i per postres la brometa del tiroides. Però segurament si no fos per tot plegat, no hauria après a relaxar-me, ni a veure que el centre de la meva vida sóc jo, que no puc funcionar pel que els altres esperen de mi, a apreciar les coses més petites i obviar-ne d'altres que per com ens eduquen ens fan creure que són importants.... i vaja un munt de coses més que potser us aburririen si és que encara no ho he fet.
Aquest vespre he llegit a una amiga, deia que de sobte se sentia angoixada, i que potser era per no voler afrontar quelcom que li passava.M'ha fet recordar. Si, m'has fet pensar, i m'he decidit a utilitzar el bloc, pel que en un inici el vaig obrir, per expressar el que sentia. Si , el que sentia, i no el que pensava. Gran diferència que fins fa poc no coneixia! Espero que demà estiguis millor.
Bé, ara és el moment de clicar el cartellet de "publicar entrada" i deixar aquí publicat ara que ja estic bé, el que fins ara no he volgut i en alguns moments no he pogut fer.Aquest sense dubtes és el meu post més personal.
Al cap de 25 dies em diagnosticaven hipotiroidisme de hashimoto, que ve a ser, un atrofiament de la glàndula del tiroides per causes autoimmunulògiques. És a dir, és com si el teu propi cos no reconegués el teu tiroides. Alentiment general de l'organisme, ansietat, certa angoixa, dificultat per concentrar-se, sensació de cansament, canvis d'humor...entre d'altres símptomes.
Tot plegat començava 4 anys enrera, quan era l'entrenador del CB GRanollers i en la revisió mèdica em deien que havia patit una alteració del tiroides , però que no patís. Faríem una analítica a l'any i ho aniríem controlant. Cada any els valors eren més alts, però el metge insistia en que segons el protocol, encara no eren prou alts i que el meu malestà no podia ser causat per aquesta alteració... Al desembre de l'any passat, al cap de 4 anys un metge va tenir la idea de fer mirar un valor més, i resulta que aquell valor confirmava en pocs dies el que l'altre metge no havien vist en quatre anys. Tenia hipotiroidisme.Em van dir que feia quatre anys que vivia amb la malaltia al damunt. La vida és una broma!
L'entrada del 2007 va ser difícil, i els mesos següents encara més. Que el cos accepti la medicació no és fàcil ,doncs t'administren la hormona que el teu cos no fabrica i en cada augment de dosi, jo em sentia pitjor encara que abans de començar a medicar-me. A la que la dosi s'ha equilibrat, tot ha millorat moltissim.
Patir una situació com aquesta et fa veure com reacciona la gent que pensaves que eren els "teus". Si, és cert, l'hipotiroidisme no és una cama trencada. La gent no sap com reaccionar. No saben què necessites. Bé, doncs són dues cares d'una mateixa moneda: uns hi són , i d'altres no hi són. El més dur ha estat veure com desprès de sis mesos de baixa , n'hi ha que no han aparegut per casa i ni tansols han fet una maleïda trucada. Us preguntareu si eren realment amics...jo també, per això ha estat tan dur. La part positiva ha estat veure com gent que m'envoltava i potser jo no me'ls prenia com amics, han estat al meu costat. Han trucat. S'han preocupat.
Avui potser és el moment d'agrair-los el que han fet. Gràcies Axel, tu si que ets dels de sempre, i sempre hi ets. Gràcies Jose, per trucar cada setmana i passar de ser el meu ajudant a ser el meu amic. Gràcies Isabel per passar de ser una veïna a ser una amiga. I a tu Mai per dir-me sempre coses maques i fer-me veure coses meves que jo no veia. A tu també Olivia, i a tu Silvieta i a tu Ona. Merci. I si, també, gràcies a mons pares.
Ara desprès de gairebé buit mesos, puc dir que em sento molt millor. Sóc relativament feliç, i si, que hi ha dies que estic cansat i hi ha dies que encara em sento una mica desubicat i sol. però per altra banda per fi he començat a fer cas a la meva part creativa.Faig esport i torno a tenir ganes de fer coses, tot i que encara de vegades encara em ve la por. He deixat de fer coses que feia i en faig de noves, però més que res, ara m'escolto. Malauradament és una cosa que fem poc, i de vegades ens ha de passar quelcom per començar a fer-ho. Ara ja sóc capaç de veure que segurament això que m'ha passat, en el fons, és una sort, doncs m'ha obligat a aturar-me i plantejar-me si la vida que feia és la que vull. I ja ho tinc clar. No ho és.
Fa temps que una de les persones a les que he donat les gràcies em deia que ho escrivís tot. Que ho deixés anar, que les malalties les has de mirar a la cara i treure'n profit. Ho he fet, he après molt de mi perquè he passat por i potser per primera vegada a la vida l'he encarada. I si, també és moment de dir, i només per mi, que ho he passat de puta pena, que he estat més trist del que he dit, i que en molts moments m'he sentit sol i m'he enfadat molt amb algun dels amics/gues dels que se'n diuen "de sempre".
Si, se'm va ajuntar tot a mi, excès de feina, estrès i per postres la brometa del tiroides. Però segurament si no fos per tot plegat, no hauria après a relaxar-me, ni a veure que el centre de la meva vida sóc jo, que no puc funcionar pel que els altres esperen de mi, a apreciar les coses més petites i obviar-ne d'altres que per com ens eduquen ens fan creure que són importants.... i vaja un munt de coses més que potser us aburririen si és que encara no ho he fet.
Aquest vespre he llegit a una amiga, deia que de sobte se sentia angoixada, i que potser era per no voler afrontar quelcom que li passava.M'ha fet recordar. Si, m'has fet pensar, i m'he decidit a utilitzar el bloc, pel que en un inici el vaig obrir, per expressar el que sentia. Si , el que sentia, i no el que pensava. Gran diferència que fins fa poc no coneixia! Espero que demà estiguis millor.
Bé, ara és el moment de clicar el cartellet de "publicar entrada" i deixar aquí publicat ara que ja estic bé, el que fins ara no he volgut i en alguns moments no he pogut fer.Aquest sense dubtes és el meu post més personal.
diumenge, 12 d’agost del 2007
Xirinacs. Ha mort un lluitador...
La nota de suïcidi de Xirinacs em sembla culpidora. D'acord o no amb el que feia i pensava, era un lluitador. Em fa por que els lluitadors siguin una espècie ens extinció i que quedem en mans dels que hi ha avui en dia. Així que el millor record per ell deixant en el meu bloc, la seva nota de suïcidi.
Lluís M. Xirinacs diu així:
En ple ús de les meves facultats
marxo
perquè vull acabar els meus dies
en la soledat i el silenci.
Si em voleu fer feliç
no em busqueu.
Si algú em troba
li prego que,
estigui jo com estigui,
no vulgui ell pertorbar
la meva soledat
i el meu silenci.
Gràcies!
ACTE DE SOBIRANIA
.
.
He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!
Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007
marxo
perquè vull acabar els meus dies
en la soledat i el silenci.
Si em voleu fer feliç
no em busqueu.
Si algú em troba
li prego que,
estigui jo com estigui,
no vulgui ell pertorbar
la meva soledat
i el meu silenci.
Gràcies!
ACTE DE SOBIRANIA
.
.
He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!
Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007
D'entre les opinions destecades avui, m'ha sobtat la del President Pujol: 'Es podria dir que ens ha fustigat durant molts anys i amb la seva mort també ens fustiga'.
Visca Catalunya LLiure! ( quan de temps feia que no ho exclamava )
dimarts, 7 d’agost del 2007
i un dia, molts anys desprès....
Fa una setmana em vaig trobar algú que feia molt de temps que no veia. La vida ens va portar per diferents camins, i com passa sovint el contacte es va perdent. Vam tenir temps de posar-nos al dia, de preguntar-nos , de recordar....
Ella s'ha convertit en una mare lluitadora, optimista, alegre, esportista, vital i atractiva, i la veritat, si no fos per la consciència dels anys passats no diria que han passat més de 15 anys des de que vam estar junts.
Va ser una trobada molt cordial, res d'insinuacions ni dels jocs habituals, va ser una estona de complicitat...una doble sessió de teràpia com va dir ella.
En el seu moment perdre-la va ser una putada. Jo en aquells temps creia en allò de l'amor per tota la vida. Em passava el dia escoltant Springsteen i ella havia de ser Ella. Era un romàntic de 17 anys!! Durant molt de temps segurament vaig anar perdent aquesta forma d'encarar l'amor. Suposo que la vida i les patacades fan que erroniament et vagis protegint, sense adonar-te que aquesta protecció l'únic que fa és dificultar la teva pròxima relació.
L'endemà de l'estona compartida, vaig pensar que de vegades quan de molt joves ens diuen que amb els anys veurem les coses diferents,que no ens amuïnem per una ruptura als disset anys, que de dones n'hi ha moltes...segurament els que ens ho va dir només ens volia donar un cop de mà, segurament el que ens ho deia, l'únic que feia era preparar-nos per la vida però, penso que seria maco que algú ens hagués dit que si, que segurament allò que acabavem de perdre seria de les coses que amb els anys recordaríem, que amb el temps amb la vida de tots dos més o menys encarrilada, tindríem la sort de compartir una estona amb Ella, veuríem la persona en la que s'ha convertit i ens adonaríem amb una alegria nostàlgica, que allò que pensavem als disset, no era cap tonteria d'adolescent.
Va ser una estona bonissima Mi!
Ella s'ha convertit en una mare lluitadora, optimista, alegre, esportista, vital i atractiva, i la veritat, si no fos per la consciència dels anys passats no diria que han passat més de 15 anys des de que vam estar junts.
Va ser una trobada molt cordial, res d'insinuacions ni dels jocs habituals, va ser una estona de complicitat...una doble sessió de teràpia com va dir ella.
En el seu moment perdre-la va ser una putada. Jo en aquells temps creia en allò de l'amor per tota la vida. Em passava el dia escoltant Springsteen i ella havia de ser Ella. Era un romàntic de 17 anys!! Durant molt de temps segurament vaig anar perdent aquesta forma d'encarar l'amor. Suposo que la vida i les patacades fan que erroniament et vagis protegint, sense adonar-te que aquesta protecció l'únic que fa és dificultar la teva pròxima relació.
L'endemà de l'estona compartida, vaig pensar que de vegades quan de molt joves ens diuen que amb els anys veurem les coses diferents,que no ens amuïnem per una ruptura als disset anys, que de dones n'hi ha moltes...segurament els que ens ho va dir només ens volia donar un cop de mà, segurament el que ens ho deia, l'únic que feia era preparar-nos per la vida però, penso que seria maco que algú ens hagués dit que si, que segurament allò que acabavem de perdre seria de les coses que amb els anys recordaríem, que amb el temps amb la vida de tots dos més o menys encarrilada, tindríem la sort de compartir una estona amb Ella, veuríem la persona en la que s'ha convertit i ens adonaríem amb una alegria nostàlgica, que allò que pensavem als disset, no era cap tonteria d'adolescent.
Va ser una estona bonissima Mi!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
