Necessito ajuda. Necessito que algú m'ajudi. He estat molts dies callat, quiet, obedient, però no puc més. No suporto la idea de quedar-me aquí per sempre. No suporto la idea de romandre aquí, immòbil, veient com desfilent davant meus vides i vides amb la capacitat de moure's, de sentir, d'observar, d'olorar...necessito ajuda, necessito algú que entengui que he decidit viure, sentir, respirar...o potser no, no patiu, salto jo sol, serà la millor manera de començar a Viure!
11 comentaris:
Sense cap mena de dubte deu ser la millor manera... i dels que ens envolten, és bonic tenir-ne la companyia!
M'ha agradat molt Oriol!
Petons!
quina angoixa, realment fa ganes de saltar i sortir d'una vegada.
Quina angoixa, però la determinació és bona, si no ho fa ell, ningú altre no ho farà per ell. Bona proposta.
Ben fet, que surti a viure el món! I si no li agrada, sempre podrà tornar, no?
som'hi doncs! a viure!
Bona història, avui m'aniré repetint la frase: "a viure, a viure" :)
http://Laianna.bloc.cat
Va noi, salta i correr que a fora hi ha una vida, no sempre facil, però hi es....bon relat
De fet viure ja és un xic això, no?
Un salt endavant cada dia...
Molt bo, company..
Tens raó, sentir-te empresonat i a sobre veure vida al teu davant deu ser molt fomut!!
Salutacions.
Està bé...passar de necessitar ajuda a poder-ho fer tot sol. M'ha agradat aquest canvi en el relat.
Salut!!
Home... No havia vist aquest relat teu quan vaig escriure el de tatuatge però la idea base és si fa no fa la mateixa, no?
Gràcies pel comentari!
Publica un comentari a l'entrada