dissabte, 8 de desembre de 2007

Repsol YPF - Ara tú - Anunci (versió en català)

Em va semblar fantàstic barrejar Kipling amb el que representa l'esport i l'esforç. A més la veu de Flotats em va acabar de captivar. Si no us agrada l'esport limiteu-vos a tancar els ulls i gaudir del poema.

diumenge, 2 de desembre de 2007

Porto. Diumenge 2 de desembre 2007

La nit d'ahir va acabar sopant al restaurant Zé de Braga. Si, el recomanaria a tothom, doncs segurament no surt a cap guia però és de portuguesos i per portuguesos. Es menja cuina portuguesa casolana, i com tots els portuguesos que ens hem trobat són molt bona gent. Ahir al vespre, desprès de molts àpats de peix, vam canviar cap a la carn. Frango ( pollastre ) amb patates i arròs. Sense postres. Sense oblidar un bon cafè. Aquí el cafè és brasileny, i molt bo!

El dia avui ha començat, despès d'un superesmorzar a l'hotel, amb la mateixa sensació d'ahir. Els autobusos (autocarros ) funcionen com els portuguesos, amb la calma. Volíem anar al museu Serralves, però enlloc està indicat que els dissabtes i diumenges, l'autocarro que necessitem, no circula. L'espera ha estat molt més agradable, doncs avui fa un dia soleiat de tardor, ben diferent al d'ahir.
Bé, finalment, taxi, i cap al museu. Sembla que el Museu Serralves és un important museu d'art contemporani, però com en tots ells, si no fas la visita amb un guia, no t'enteres de res. Puc assegurar que he estat temptat d'inventar la meva propia obra, posant la camara i el meu cinturó encerclant-la. De segur que ´més d'un s'hagués aturat a mirar-s'ho! Els jardins del museu i la fundació que porta el mateix nom són bonics, i hem decidit passejar amb les nostres noves amigues.
Finalment i per acabar amb el matí de visites culturals, hem anat al Palaçao de Cristal, i d'allí cap al barri de Ribeira, que és on es cou l'autenticitat d'aquesta ciutat. La temptació de repetir a ca la Rosinha era gran, i finalment hem decidit portar-hi a les nostres amigues. Avui hi havia en Fernando, gendre de la Rosinha, que ens ha explicat que bodegues com aquella cada vegada e queden menys. La Rosinha fa 62 anys que té el local, i sembla que quan ella plegui el negoci plegarà amb ella. Hem tornat a menjar i beure tot el que ens han ofert: sipia, bacallà cuinat diferent que el d'ahir, amanida, una sopa que no ens han volgut explicar de què era fins que ens l'hem acabat, croquetes de gambes, cervesa, vino de verde i cafès. Tot per 10 euros per cap. El panorama general del bar es fa difícil d'explicar, però si que us puc dir, que en aquell bar atrotinat, tornàvem a ser els únics extrangers i que de sobte s'ha muntat una conversa comú en la que tot el bar ha acabat rient com si ens coneguessim tots. Un d'ells anava una mica més begut que la resta, i ha començat a parlar dels catalans, els espanyols, el Barça, d'en Figo i d'una roda que li va canviar a una dóna un dia que plovia. Surrealista si, però de les millors estones que hem tingut al viatge. 43 euros, encaixades de mà i comiat general a tot el bar!Bonissim!Els portuguesos són bona gent! Ja ho havia dit oi?

Porto fa la sensació de ser una ciutat a descobrir.No té bellesa aparent, està bastant degradada, sobretot la part més pròxima al riu, i sembla, pel que ens han explicat que lluita perquè els burguers i els McDonals i les grans marques no envaeixin la ciutat. Sap greu, perquè sembla que serà una lluita perduda. Quan dic que són bona gent, el quevull dir és que donen la sensació d'autèntics, de no està viciats pe l'individualisme i el ritme frenètic que nosaltres portem al damunt.
Aquesta tarda sembla que tota la ciutat estava pendent d'un arbre de Nadal mecanico-lluminós instal.lat a l'Avenida dos Aliados.La veritat és que no he entés ,massa què li trobaven, però tothom n'estava molt pendent.

Finalment un parell de coses de POrto. Els carres no són sorollosos. La gent transita amb calma, no hi ha presses ni crits. De fet tampoc hi ha massa gent. No dóna la sensació de ser una ciutat amb molta densitat de població. La lluminaria és respectuosa, no molesta, i tenen il.luminat amb la justa mesura els monuments.Una altra cosa que m'ha sorprès: cap paki, ni xinesos, ni top manta, ni gent que demana pels carrers, ni gent que t'ofereix cerveses o rentar-te els vidres del cotxe....durarà?

Ara, a mitja tarda, rebem la visita de les nostres amigues a l'hotel. Sembla que han comprat una ampolla de vi local, han demanat copes i obridor i cap a l'habitació. A veure què passa....en parlaré més endavant.

Última nit a POrto, i demà últim dia a POrtugal .Per primera vegada, després d'un viatge, no em fa res tornar a la rutina.

Bona noites!

dissabte, 1 de desembre de 2007

Porto. Dissabte 1.

Dia de derby també a POrtugal. De bon matí, al sortir de l'hotel plou. Els portuguesos semblen gent molt tranquila, i els autobusos no són una escepció. DEsprés de vint minuts sota la pluja, tapat tansols per un paraigues de 5 euros comprat d'urgència, decidim agafar un taxi que ens baixi fins al riu ( Douro ). Amb tanta pluja i tan color gris decidim que la manera d'alegrar el dia és baixant a la zona de les bodegues a tastar els vins que porten el nom de la ciutat. És aviat per veure, però no sembla un problema. Hem vist un cartell en una botiga de vins que deia : " saber beber es saber vever " ( o una cosa semblant ).
La vista de la part vella de Porto des de l'altra banda del riu ( gaia ) és maquissima. Fa la sensació de ser al segle XIX. Plou, i la boira encara no s'ha aixecat, en prou feines es veuen les cases, però Porto té l'encant del que és antic. Aquesta part de la ciutat, en reformes constants, té una imatge poc atacada per l'absurda modernor dels temps que vivim. Sembla autèntic, això m'agrada.
Creuant de nou el riu, entre foto i foto ( que aniré penjant a l'altre bloc quan torni ), hem anat a parar a una botiga de vins i el mateix noi amable que ens ha benut la primera ampolla de vi que viatjarà cap a Catalunya, ens ha indicat un lloc per anar a menjar. L'única condició que li hem posat és que no fos un lloc per guiris , i puc assegurar que per la cara que han fet, feia temps que no en veien cap.
La Rosinha ens ha preparat bacallà, sèpia, i unes empanades de gamba, amb un vi "verde" que ha tret d'un garrafón més que sospitós. Ens ha ofert també un plat que tenia ous de peix i orella de porc, però hem declinat l'oferiment.
Mentrestant, la danesa i la catalana que vam conéixer just aterrar a POrto, han donat senyals de vida, i al tercer missatge hem decidit trucar-nos i quedar per fer un café. Ha estat una estona realment divertida. Esforçar-se a parlar l'anglès desprès de temps de no utlitzar-lo costa, però m'agrada la sensació de despertar part del cervell que tens oblidat en el teu dia a dia. Són divertides, i sembla que potser demà tornem a veure'ns al llarg del dia. Elles , la N ( li direm a la catalana ) i la L ( li direm a la danesa ), són aquí descansant de la vida de bojos que sembla que porten, i tenen ganes d'assaborir la nit portuguesa , cosa que a nosaltres ens és bastant igual. Deu ser cosa de l'edat!!
Bé, i com us deia al principi, avui aquí també és nit de futbol, de derby! S'enfronten els dos millors equips del país, i un d'ells és l'equip de la ciutat. La veritat és que avui els diaris en van plens, i sembla que tothom n'estarà p+endent. Així que hem deicidit anar a un bar de i per portuguesos que hi ha al costat de l'hotel a donar suport al POrto, l'equip de la ciutat!

Bé , res més, salutacions a qui ho llegeixi des de terres lusitanes!

dissabte, 10 de novembre de 2007

Ajuntament de Barcelona. Adminstració o recaptació??

Aquest cap de setmana he tingut un petit present del senyor Hereu. Dues multes de l'any 2004, amb els seus bonics recàrrecs per no haver pagat en el seu moment. Alguns podrieu dir que carai, si has aparcat malament o se t'ha passat el tiquet, doncs paga noi!

Bé, jo com que sempre vull respostes he trucat a l'Ajuntament de Barcelona, i una noia molt amable m'ha explicat el funcionament. Atenció que el tema té "guassa":

-el carter passa per casa teva, i si no et troba, notifica que no ha trobat el destinatari a casa. A partir d'aquell moment , l'única manera que té el ciutadà de saber si li han enviat una notificació d'una multa que igual ni sap que li han posat, és anant al Butlletó Oficial de Barcelona i buscar publicada la seva notificació!!!

-si, ja sona prou complicat, però és que a més, potser hauríem de tenir en compte que la gent a l'hora que passa el carter, treballa, i el més freqüent deu ser que no et trobin. Vaja, que l'administració no té afany recpatatori no?Dues multes, totes dues al tercer avís, vol dir que el carter no ens ha trobat 4 vegades!!
Perquè l'Ajuntament de Barcelona no fa com la resta d'administracions que envia cartes certificades i si no et troba el carter deixa una nota perquè a correus et donin la carta? Doncs la resposta és ben clara:

-dos avisos que mai hem rebut=a més de 50 euros de recàrrec i interessos
-possibilitats de queixar-se o reclamar=0. com et queixes o reclames d'una cosa que no n'estàs assebentat??
-resultat final= 185 eurets a les arques de l'Ajuntament de Barcelona, PER LA PUTA CARA!

Encara us n'explicaré una altra, perquè podrieu dir que són dues multes i tampoc n'hi ha per tant. Doncs no, sembla que l'Ajuntament tampoc té escrúpuls amb les herències. El meu pare i els seus tres germans van cobrar la venta d'un pis de la meva àvia al morir ella. Doncs bé, per la mateixa raó que m'ha explicat la noia d'avui, cap dels 4 germans va rebre la primera notificació d'un pagament que calia fer per la venta del pis. Cap dels 4!! suspitós no? Resultat? gairebé 3000 eurets a les arques de l'Ajuntament de Barcelona!!

Administració o recaptació? Al servei dels ciutadans o extorquir als ciutadans? POsar-ho fàcil o putejar a la gent? Em sembla que la resposta està clara!!

Apa, que els donin pel sac a tots, i dilluns al matí seré 185 euros més pobre!!

dissabte, 3 de novembre de 2007

Història d'una infidelitat...

Ell.
Ella.
Ell i Ella.
Ell i de vegades Ella.
Ell i Ella quan Ell volia.
Ell i Ella doncs, a disposició.
Ell , Ella i el pas del temps.
Ella i un altre ell, i Ella parlant d'Ell.
Ella, aquest altre ell, i aquest cansat d'Ell i d'Ella!
Ella i aquest nou ell no arriben a bon fi.
Ell té una nova ella, i aquesta no sap que Ell segueix veient a Ella.
Ell, la nova ella i la feina.
Ell i la nova ella fan plans, i sembla que Ella es difumina.
Ell, la nova ella i tots els plans trencats.
Ell sol.
I Ella, ho deu saber?
I l'altre ella sola, vivint en la ignorància....

dimecres, 3 d’octubre de 2007

relats conjunts

La proposta de Relats Conjunts sempre és una fantàstica excusa per documentar-se de vegades i per imaginar simplement d'altres. Aquesta vegada investigant he trobat qui hi ha rera la poma. És ell René Magritte!!








dimarts, 25 de setembre de 2007

dilluns, 10 de setembre de 2007

Decàleg de les petites coses....

Suposo que de vegades fa falta que ens passin coses a la vida per adonar-nos del que realment és important. Des de fa un temps que m'adono que el que realment et fa feliç, són coses molt petites. Valorar-les, i deixar de banda grans reptes que de vegades ens fan perdre el nord, sembla que és la clau cap a la felicitat, o si més no, el camí per gaudir moments que ens acosten a aquesta felicitat.
Sentia a Josep Pla en una mítica entrevista en l'històric programa A Fondo, que ell era un home moderadament feliç, perquè no envejava res a ningú. Bé, jo crec que sóc moderadament feliç, perquè per primer cop en temps, sóc el centre de les meves decisions i a la vegada perquè porto a la pràctica el que fins fa poc, tansols era teoria. Valorar les petites coses de la vida.
És en aquest punt, que per primera vegada faig un post participatiu, un post en el que us demano que em feu partícep de les petites coses, les més ínfimes, les que us fan sentir bé. Feliços.
Conscient de que no som masses els que participem del bloc, us convido a fer una mica de propaganda d'aquest post per poder fer el primer decàleg de les petites coses que fan feliços als que participem de la blogosfera. Seran ben rebuts els vostres comentaris, que en un següent post si aquest exercici sociològic té éxit, publicaria. ( si us sembla bé, es clar )

Per començar, i per posar un exemple del que realment vull dir quan dic petites coses, posaré uns quants exemples del que a mi em pot fer feliç.

1- Un dissabte al matí, dia de mercat. Vaig a la parada de sempre i li dic al fruiter que vull un meló, que estigui llest per menjar. Desprès d'haver-lo deixat a la nevera una estona, i quan desprès d'haver pres el sol en una tarda d'estiu tens ganes de quelcom ben fresquet, vas a la nevera, i el meló que t'havien promès que seria bonissim, realment ho és. Aquella primera queixelada que t'omple la boca de sabors....

2- LLevar-me en un dia d'abril i al sortir al jardí, poder agafar una maduixa, encara que només sigui una, de la planta que vas plantar fa un parell de mesos , i assaborir-la acabada de tallar de la planta. Si, només és una maduixa, però que bona. Una maduixa. Una sola maduixa al jardí, amb el solet a la cara. Buf, una altra petita cosa que en pot despistar de tots per uns minuts.

3- una visita inesperada d'algú que fa temps que no veus.

4- un sopar d'aquells que acaben a les tantes i amb moltes ampolles de vi buides , havent arreglat el món i tingut mil idees que encara que mai es portin a la pràctica, són les millors, perquè són les que tens amb els teus.

Bé, aquestes serien uns exemples del que a mi em fa feliç. A veure si entre tots podem fer un decàleg de les petites coses. Segur que les aportacions de tothom seran molt profitoses.

Fins aviat!

diumenge, 2 de setembre de 2007

se m'acumula la feina amb els memes!!! Meme II


Aquest segon meme me l'ha passat la Jo Mateixa, segons les seves paraules perquè pensava que no havia contestat mai cap meme, i tema "sanjat i punt". Doncs bé, fins al moment tenies raó, no n'havia contestat cap i en una setmana me n'heu passat tres. Però com que me'l vas passar a l'estil Gaspart, "tema sanjat i punt", no podia deixar de fer-lo! sort que és curtet!


1. Posar la imatge que tens a l'escriptori: a dalt, la senyoreta Júlia Roberts. D'aquí a poc n'hi haurà una altra i fa uns dies n'hi havia una altra....va canviant la cosa...


2. explica la imatge
Bé, des de fa un temps em penjo fotos de fotògrafs que m'agraden. Aquesta, d'un fotògraf que va exposar a a BCN fa poquet, Mark Seliger.La vaig escollir, perquè entre d'altres coses es dedica a fer retrats de personatges coneguts, però cercant una imatge diferent a la que acostumen a vendre. Aquesta, que pertany a una sèrie de fotos anomenada In my stairwell de la Júlia Roberts em va encantar. Crec que ens mostra una visió diferent, potser més agressiva, més dona, potser més real que els personatges riallers que acostuma a fer en les seves pel·lícules. Sembla fins i tot una persona amb preocupacions.
Pels que estigueu interessats en l'obra d'aquest fotògraf, el link està en el meu altre bloc: http://alooktotheworld.blogspot.com/
3. Escollir a 4 persones a qui passar el meme.
Ei, que el faci qui vulgui tu!!
Vinga Jo Mateixa, feina feta!

Se m'acumula la feina amb els memes!!! Meme I.

Quan em vaig començar a passejar per molts dels vostres blogs, vaig veure que alguns de vosaltres tenieu un post comú en el que ensenyàveu les sabates i els peus i pensava que quines coses més rares fèieu. Amb el temps vaig adonar-me que a alguns us agradava que us toqués un meme i a d'altres us feia prou mandra. Bé, fins ara me n'havia salvat, però l'Andrea, la Jo Mateixa i la Dèjá Vie, m'han donat feina.



Començo pel de la Déjà Vie i l'Andrea que sortosament m'he adonat que és el mateix. Prometo fer el que queda!



Som-hi!



1.Quan temps portes com a blocaire?



Des de gener d'aquest any.



2. Com et vas assabentar de l'existència de blocs?



Com he explicat en un post recent, em van diagnosticar un petit problema mèdic i em vaig posar a cercar informació del que m'estava passant a internet. Vaig anar a parar a través del Google a un bloc sobre hipotiroidisme que una noia s'havia animat a fer amb el desig de saber més del que li estava passant. En el bloc la gent escrivia sobre les seves sensacions, incerteses i em va semblar interessant. No va passar massa temps que em vaig adonar que un blog podia ser una bona distracció/vàlvula d'escapament per passar els mesos de baixa que estava vivint. i aquí estem!



3. Nomena 5 blogs que segueixes diariament o amb molta freqüència:



dèjá vie, mandarina contraproduent , Jo Mateixa, Un lloc per nosaltres, Todo esto soy yo ( Andrea ) i últimament en Puji. Quan estaven actius o més actius ( Candela i Cameu ). Segueixo blogs de fotografia, tot i que no tan asiduament.



4.Ets lector anònim d'algun blog?



Si, dels de fotografia que us comentava i d'alguns de política

5. Alguns autors que et despertin simpatia...

la dèjà vie, perquè és capaç de fer-te entrar al seu món particular.

la Jo mateixa, perquè és capaç d'arrribar a tothom.

Mandarina contraproduent, per ser capaç de fer un blog diferent

L'atzucac, perquè compartim el plaer de la fotografia tot i que potser des de prismes diferents.

L'Andrea, perquè transmet lluita i això em posa la pell de gallina.

En barbollaire, perquè diu molt amb poques paraules.

Vaja, i molts d'altres!

5. Amb quins 5 blocaires aniries de gresca?

No en tinc ni idea. Segurament m'agradaria compartir una copa de vi, una cervesa o un bon àpat, amb la idea que m'he fet d'algun de vosaltres, però intento no oblidar que aquí, en aquest món blocaire, cal no oblidar que tots som la idea que els altres s'han fet de nosaltres.

Potser massa seriosa no la resposta?

6. Amb quins 5 blocairAs passaries una nit de bogeria sexual?

Doncs tornem a estar amb el mateix. M'agradaria una nit de sexe amb la idea que m'he fet d'elles, però va...si n'haig de dir tres diria :

1. la veïna de sota casa ( ja sabeu que em refereixo a vos estimada veïna).

2. A algú que tractava sovint amb un diminutiu ( tu també saps que parlo de tu )

3.a una noia amb qui comparteixo comarca.

Suposo que no esperava ningú que digués noms oi?

8. T'has enamorat mai d'algun blocaire?

No

9. Satisfet amb el teu blog?

En tinc dos de blogs i tots dos per algun motiu o altre m'agradaria millorar-lo. Sobretot el de fotografia per aconseguir millor definició i grandària de les fotos.

10 . Tria entre tres i cinc blocaires que responguin aquestes preguntes en els seus blogs:

No pensava enviar-li a ningú, però finalment he decidit enviar-li a la Mandarina Contraproduent, a veure si ens pot contestar amb receptes de mandarines, imatges i reflexions de les seves.



Contentes Andrea i Dèjá Vie? Doncs vinga, no m'ho feu més això eh! jajaja! Un petonàs a les dues!

dissabte, 25 d’agost de 2007

Hipotiroidisme.

El desembre del 2006 desprès de molts dies de sentir-me estrany, a quarts de nou del matí, anava a la feina. Conduïa, i el cap em deia que no fes més bestieses, que m'atures i descanses d'una vegada. Vaig trucar a l'escola i vaig dir al cap d'estudis que no podia arribar a la feina, que me'n tornava cap a casa.

Al cap de 25 dies em diagnosticaven hipotiroidisme de hashimoto, que ve a ser, un atrofiament de la glàndula del tiroides per causes autoimmunulògiques. És a dir, és com si el teu propi cos no reconegués el teu tiroides. Alentiment general de l'organisme, ansietat, certa angoixa, dificultat per concentrar-se, sensació de cansament, canvis d'humor...entre d'altres símptomes.

Tot plegat començava 4 anys enrera, quan era l'entrenador del CB GRanollers i en la revisió mèdica em deien que havia patit una alteració del tiroides , però que no patís. Faríem una analítica a l'any i ho aniríem controlant. Cada any els valors eren més alts, però el metge insistia en que segons el protocol, encara no eren prou alts i que el meu malestà no podia ser causat per aquesta alteració... Al desembre de l'any passat, al cap de 4 anys un metge va tenir la idea de fer mirar un valor més, i resulta que aquell valor confirmava en pocs dies el que l'altre metge no havien vist en quatre anys. Tenia hipotiroidisme.Em van dir que feia quatre anys que vivia amb la malaltia al damunt. La vida és una broma!

L'entrada del 2007 va ser difícil, i els mesos següents encara més. Que el cos accepti la medicació no és fàcil ,doncs t'administren la hormona que el teu cos no fabrica i en cada augment de dosi, jo em sentia pitjor encara que abans de començar a medicar-me. A la que la dosi s'ha equilibrat, tot ha millorat moltissim.

Patir una situació com aquesta et fa veure com reacciona la gent que pensaves que eren els "teus". Si, és cert, l'hipotiroidisme no és una cama trencada. La gent no sap com reaccionar. No saben què necessites. Bé, doncs són dues cares d'una mateixa moneda: uns hi són , i d'altres no hi són. El més dur ha estat veure com desprès de sis mesos de baixa , n'hi ha que no han aparegut per casa i ni tansols han fet una maleïda trucada. Us preguntareu si eren realment amics...jo també, per això ha estat tan dur. La part positiva ha estat veure com gent que m'envoltava i potser jo no me'ls prenia com amics, han estat al meu costat. Han trucat. S'han preocupat.
Avui potser és el moment d'agrair-los el que han fet. Gràcies Axel, tu si que ets dels de sempre, i sempre hi ets. Gràcies Jose, per trucar cada setmana i passar de ser el meu ajudant a ser el meu amic. Gràcies Isabel per passar de ser una veïna a ser una amiga. I a tu Mai per dir-me sempre coses maques i fer-me veure coses meves que jo no veia. A tu també Olivia, i a tu Silvieta i a tu Ona. Merci. I si, també, gràcies a mons pares.

Ara desprès de gairebé buit mesos, puc dir que em sento molt millor. Sóc relativament feliç, i si, que hi ha dies que estic cansat i hi ha dies que encara em sento una mica desubicat i sol. però per altra banda per fi he començat a fer cas a la meva part creativa.Faig esport i torno a tenir ganes de fer coses, tot i que encara de vegades encara em ve la por. He deixat de fer coses que feia i en faig de noves, però més que res, ara m'escolto. Malauradament és una cosa que fem poc, i de vegades ens ha de passar quelcom per començar a fer-ho. Ara ja sóc capaç de veure que segurament això que m'ha passat, en el fons, és una sort, doncs m'ha obligat a aturar-me i plantejar-me si la vida que feia és la que vull. I ja ho tinc clar. No ho és.

Fa temps que una de les persones a les que he donat les gràcies em deia que ho escrivís tot. Que ho deixés anar, que les malalties les has de mirar a la cara i treure'n profit. Ho he fet, he après molt de mi perquè he passat por i potser per primera vegada a la vida l'he encarada. I si, també és moment de dir, i només per mi, que ho he passat de puta pena, que he estat més trist del que he dit, i que en molts moments m'he sentit sol i m'he enfadat molt amb algun dels amics/gues dels que se'n diuen "de sempre".
Si, se'm va ajuntar tot a mi, excès de feina, estrès i per postres la brometa del tiroides. Però segurament si no fos per tot plegat, no hauria après a relaxar-me, ni a veure que el centre de la meva vida sóc jo, que no puc funcionar pel que els altres esperen de mi, a apreciar les coses més petites i obviar-ne d'altres que per com ens eduquen ens fan creure que són importants.... i vaja un munt de coses més que potser us aburririen si és que encara no ho he fet.

Aquest vespre he llegit a una amiga, deia que de sobte se sentia angoixada, i que potser era per no voler afrontar quelcom que li passava.M'ha fet recordar. Si, m'has fet pensar, i m'he decidit a utilitzar el bloc, pel que en un inici el vaig obrir, per expressar el que sentia. Si , el que sentia, i no el que pensava. Gran diferència que fins fa poc no coneixia! Espero que demà estiguis millor.

Bé, ara és el moment de clicar el cartellet de "publicar entrada" i deixar aquí publicat ara que ja estic bé, el que fins ara no he volgut i en alguns moments no he pogut fer.Aquest sense dubtes és el meu post més personal.

diumenge, 12 d’agost de 2007

Xirinacs. Ha mort un lluitador...


La nota de suïcidi de Xirinacs em sembla culpidora. D'acord o no amb el que feia i pensava, era un lluitador. Em fa por que els lluitadors siguin una espècie ens extinció i que quedem en mans dels que hi ha avui en dia. Així que el millor record per ell deixant en el meu bloc, la seva nota de suïcidi.


Lluís M. Xirinacs diu així:


En ple ús de les meves facultats
marxo
perquè vull acabar els meus dies
en la soledat i el silenci.
Si em voleu fer feliç
no em busqueu.
Si algú em troba
li prego que,
estigui jo com estigui,
no vulgui ell pertorbar
la meva soledat
i el meu silenci.
Gràcies!
ACTE DE SOBIRANIA
.
.
He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!
Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007


D'entre les opinions destecades avui, m'ha sobtat la del President Pujol: 'Es podria dir que ens ha fustigat durant molts anys i amb la seva mort també ens fustiga'.


Visca Catalunya LLiure! ( quan de temps feia que no ho exclamava )

dimarts, 7 d’agost de 2007

i un dia, molts anys desprès....

Fa una setmana em vaig trobar algú que feia molt de temps que no veia. La vida ens va portar per diferents camins, i com passa sovint el contacte es va perdent. Vam tenir temps de posar-nos al dia, de preguntar-nos , de recordar....
Ella s'ha convertit en una mare lluitadora, optimista, alegre, esportista, vital i atractiva, i la veritat, si no fos per la consciència dels anys passats no diria que han passat més de 15 anys des de que vam estar junts.

Va ser una trobada molt cordial, res d'insinuacions ni dels jocs habituals, va ser una estona de complicitat...una doble sessió de teràpia com va dir ella.

En el seu moment perdre-la va ser una putada. Jo en aquells temps creia en allò de l'amor per tota la vida. Em passava el dia escoltant Springsteen i ella havia de ser Ella. Era un romàntic de 17 anys!! Durant molt de temps segurament vaig anar perdent aquesta forma d'encarar l'amor. Suposo que la vida i les patacades fan que erroniament et vagis protegint, sense adonar-te que aquesta protecció l'únic que fa és dificultar la teva pròxima relació.

L'endemà de l'estona compartida, vaig pensar que de vegades quan de molt joves ens diuen que amb els anys veurem les coses diferents,que no ens amuïnem per una ruptura als disset anys, que de dones n'hi ha moltes...segurament els que ens ho va dir només ens volia donar un cop de mà, segurament el que ens ho deia, l'únic que feia era preparar-nos per la vida però, penso que seria maco que algú ens hagués dit que si, que segurament allò que acabavem de perdre seria de les coses que amb els anys recordaríem, que amb el temps amb la vida de tots dos més o menys encarrilada, tindríem la sort de compartir una estona amb Ella, veuríem la persona en la que s'ha convertit i ens adonaríem amb una alegria nostàlgica, que allò que pensavem als disset, no era cap tonteria d'adolescent.


Va ser una estona bonissima Mi!

dilluns, 23 de juliol de 2007

a iniciativa d'en puji m'afegeixo a la protesta...


DEsprès de 21 anys, un jutge espanyol ha segrestat una revista. Ahir vaig llegir el post d'en puji i la veritat és que em va acabar d'encendre.( us el recomano )
Per un sistema més just i participatiu, en el que per llei tothom sigui igual,
VISCA LA REPÚBLICA ( CATALANA! )

dissabte, 21 de juliol de 2007

Veïns sense fronteres....

Dos til·lers, una amaca penjada en els seus troncs, el meu gos fent el manta, i jo amb poca roba per sentir-me el més còmode possible sota l'ombra d'aquests merabellosos arbres. La til·la i el bruncit de les abelles atipant-se de pol·len em deixen gairebé hipnotitzat. Un coixí per recolzar bé el cap, el llibre que em té engaxat , alguna cosa per veure i el meu paquet de Camel tou a prop. Normalment no em poso música, tot i que el jazz en general i el disc live de la Sade em permeten compaginar música i lectura.
Són quarts de buit del vespre i em disposo, desprès de tot el ritual a gaudir del meu moment.La meva cara de felicitat reflexa el benestar que em dóna sentir-me cómode i feliç , gaudint de les petites coses, aquestes tan petites que són les més grans...un somriure d'autocomplicitat comença a dibuixar-se en el meu rostre, m'estiro tot el cos i amb el llibre a les mans, em disposo a encendre'm un cigarret i reiniciar la lectura en el punt on la vaig deixar el dia anterior...tot va perfecte, una estona de lectura i desprès em faré aquell salmó que tan bé em queda. Arribo a la conclusió que si la felicitat són moments, aquell n'és un de feliç.
"es mi tercera noche en la cabaña.con el paso de los días me he ido acostumbrando al silencio, me he ido acostumbrnado a las negras tinieblas" (...) i de sobte:

"Luciiiiii, mira quina americana que porta en Cantizano, vine que parlen del fill de la Pantoja!!!!"

Si, ho confeso, odío el meus veïns, s'han instal·lat una televisió al jardí del costat que només està separat per un bruc del meu, per veure els programets a la fresca! no els aguanto, els he demanat que entenguin que no viuen sols al món, que si us plau baixin la televisió, que entenguin que hi ha persones que els agrada el silenci i la tranquilitat....NO SÉ QUÈ FER!!!

Acceptaré totes les propostes de la comunitat blocaire!!!

diumenge, 8 de juliol de 2007

Vivències....

Deia l'avi d'un amic argentí, que :
En política y en la vida al fin, hay que trabajar con la mierda y la pomada. Del arte de esta combinación puede salir la belleza, pero casi siempre erramos.
I el meu amic, reflexionava, dient-me que a la vida s'ha de prendre riscos, que s'ha d'intentar perquè val la pena apostar per quelcom més que menjar, dormir i cagar.
És cert que de vegades et pots sentir enganyat, decepcionat o fins i tot emprenyat, però sempre és millor haver-ho viscut, doncs sempre és molt pitjor arrepentir-te del que no has fet per por o per accés de raó.
Aquesta última setmana he viscut quelcom que potser ara en fred, m'hagués pogut estalviar. Em poden haver enganyat, em puc sentir dolgut i fins i tot emprenyat, però ho he viscut, i al final, és el que compte.Hay que trabajar con la mierda y la pomada. del arte de esa combinación puede salir la belleza...no?

dimecres, 4 de juliol de 2007

Per una nit de xerrera....

Avui faig un petit compendi de frases d'aquestes que vaig pescant. A veure què us semblen....
-La llengua aguanta perquè és tova. Les dents es trenquen perquè són dures.Proverbi xinès

-Existeix una porta on hi pot entrar la bona sort, però tu en tens la clau. Proverbi japonès.

-La senyora por té una avantatge, i és que si la mires a la cara, es converteix en coratge. Preverbi àrab.

dimecres, 20 de juny de 2007

relats conjunts

Relats conjunts...

Cada dia el món dels blogs m'aporta més.Entres, xafardeges, cliques un link que algú té en el seu blog, i a la vegada aquest et porta a un altre, i de blog en blog vas trobant més recomanacions que et porten a entrar a "casa " d'algú que t'ofereix una miqueta del seu món particular. Una miqueta d'allò que el fa riure, d'allò que el fa sentir, d'allò que té ganes d de compartir. La proposta de relats conjunts és una de les que més m'ha agradat de de que xafardejo per aquí.
Al blog : http://relatsconjunts.blogspot.com/ et fan la proposta , t'inciten a expressar el que sents davant d'una obra d'art. La que m'ha cridat l'atenció és el quadre d'en Joan Miró sincronitzat amb el Canon de Pachelbel.
El meu primer relat conjunt
Garden per jardí. Jardí de colors, olors, estat d'ànim, vida....garden per primavera.Primavera doncs pel que fa als colors, a les olors, a l'estat d'ànim, al moment de vida. Primavera pel que té a veure amb renèixer. Primavera per sortir del pou, primavera com a sensació interior, pròpia, personal i gairebé intranseferible. I tot plegat amb la tendresa i alegria continguda de la múscia escollida que et fa acceptar el moment personal sabent i acceptant d'allà d'on vens.

divendres, 15 de juny de 2007

Enamorar-se...

Ens enamorem de la parella pel que no és i ens desanamorem pel que és.

André Comte Spomville
Filòsol francès

dilluns, 11 de juny de 2007

relats conjunts

Relats conjunts...

Cada dia el món dels blogs m'aporta més.Entres, xafardeges, cliques un link que algú té en el seu blog, i a la vegada aquest et porta a un altre, i de blog en blog vas trobant més recomanacions que et porten a entrar a "casa " d'algú que t'ofereix una miqueta del seu món particular. Una miqueta d'allò que el fa riure, d'allò que el fa sentir, d'allò que té ganes d de compartir. La proposta de relats conjunts és una de les que més m'ha agradat de de que xafardejo per aquí.
Al blog : http://relatsconjunts.blogspot.com/ et fan la proposta , t'inciten a expressar el que sents davant d'una obra d'art. La que m'ha cridat l'atenció és el quadre d'en Joan Miró sincronitzat amb el Canon de Pachelbel.
El meu primer relat conjunt
Garden per jardí. Jardí de colors, olors, estat d'ànim, vida....garden per primavera.Primavera doncs pel que fa als colors, a les olors, a l'estat d'ànim, al moment de vida. Primavera pel que té a veure amb renèixer. Primavera per sortir del pou, primavera com a sensació interior, pròpia, personal i gairebé intranseferible. I tot plegat amb la tendresa i alegria continguda de la múscia escollida que et fa acceptar el moment personal sabent i acceptant d'allà d'on vens.

Oriol

divendres, 8 de juny de 2007

Pronòstic del zapaterismo...


Seré breu. Això és el que crec que passarà. No desitjo que passi per una banda, però per una altra banda, potser seria la manera de que comencem a veure qui ens governa. Aquí i allà, perquè són els mateixos.El PSC ha mort amb l'arribada de Jose Montilla.


1- Zapatero avançarà les eleccions

2- Aconseguirà relativitzar el fracàs del tema basc

3- El tema de l'estatut quedarà per resoldre fins desprès de les eleccions generals

4- DEsprès de les eleccions, el constitucional donarà una conclusió interpretativa, cosa que farà que ens quedem com sempre, subjectes a la decisió del govern espanyol de torn.


La tristesa del tema és que Zapatero, l'home de les promeses no complertes (va obligar a Maragall a fer fora del govern a Carod Rovira quan potser s'ha de començar a reconèixer el que va fer encara que no el quan ; Catalunya el va fer Presidente i ell no va complir el que va prometre en el tema de l' estatut a Catalunya; a Euskadi ni tansols ha acostat els presos; el tema Mas-Montilla-foto Moncloa; el defenestrament de Maragall; la decisió , tot i que aplaçada, d'acabar amb un mitjà de comuniciació en català com Radio4; el fracàs del seu progecte de Civilizaciones ; el manteniment de tropes a l'Afganistan; la falta d'estratègies per solucionar el tema de la immigració i derivar-la cap a Catalunya doncs al no tenir competències és el lloc més fàcil on portar els nouvinguts...) és que l'alternativa pot ser molt pitjor.


Sigui com sigui, que ningú s'oblidi, que quan hi ha problemes a Espanya, la solució sempre és ofegar una mica més Catalunya, i Zapatero no s'ha atrevit a canviar aquesta dinàmica.


Oriol

dilluns, 28 de maig de 2007

Eleccions. Post 1.Vots en blanc.

Desprès de molt anys de tenir la oportunitat de votar, la primera vegada que he votat en blanc ha estat en les eleccions celebrades ahir. Aquest és doncs que avui, m'hagi interessat el valor donat als vots en blanc. Les dades són interessants, i crec que lliguen bastant amb el desencís general pel món de la política i el nivell dels nostres polítics. Analitzem els números:

- vots en blanc a La Garriga ( el meu poble ), amb un nivell de participació del 58,41 %, 343 vots en blanc. En les eleccions del 2003, n'hi va haver 155. El tall per aconseguir un regidor està al voltant dels 350 vots.

- vots en blanc a Barcelona, amb un nivell de participació que no arriba al 50%, el sisè partit seria el dels vots en blanc.

-vots en blanc a Catalunya, amb el nivell d'abstenció més alt de l'estat espanyol, han passat de 45000( 1,71 % ) al 2003 a 89617 ( 3,10% ) enguany.El % de vots en blanc més alt en tot l'estat espanyol.

- vots en blanc a l'Estat Espanyol, han passat de 1,74% dels vots a 1,90 al 2003 amb 427.234 vots d'enguany.

Bé, sembla que les xifres són prou importants com per dedicar-hi una mica d'atenció, doncs el descontent és cada vegada més gran. O potser no els interessa als partits polítics?

Oriol

dimecres, 23 de maig de 2007

Marxi ja senyor Eto'o!!


1.Si algun dia soy un problema me voy, novias no me faltan.
2.Con quien tengo mas afinidad es con el utillero.
3.Rjkaard no me puede reprochar nada, siempre corro.
4.Hay que apartar a los que ensucian el vestuario
5.La gente me pega por defender a Laporta
6.Por mucho que escriban no me mataran.
Ja va fer petar el vestuari mesos enrera a Vilafranca, i ara , desprès d'un partit bo del Barça i jugant-se la lliga, el senyor Eto'o sempre acompanyat del seu super ego, en comptes de callar , fer pinya i agrair els elogis rebuts des de l´últim partit torna a parlar quan no toca. Malinterpreta i torna a equivocar-se. Ja ho té això la ignorància. No va fer res al Madrid, ni tansols va jugar amb l'Espanyol , s'amaga quan Camerún ha de tirar un penal decisiu i desprès critica al company que el falla, i va ser el Barça qui el va treure del Mallorca. Amb tots els respectes ,del Mallorca! El senyor és gran perquè el Barça l'ha fet gran. Per estètica, manera de fer, luxe, cotxes i tonteries egòlatres, no us fa la sensació de que Eto'o seria el típic galàctic? El Barça ja n'ha tingut molts de desagraïts amb poca classe personal i moral. El Barça fa grans als bons davanters. Que ningú tingui por, un altre farà el mateix que fa el senyor Eto'o, i tindrem la sort d'aguantar menys tonteries.
CALLA D'UNA VEGADA I MARXA ALLÀ ON ET VULGUIN!

L'esquerra política i els temes de futur...

Fa dies que ens els meus post, critico la feina dels polítics catalans ( Espanya ja seria un tema a part ), doncs com he insistit, no crec que estiguin a l'alçada de les necessitats del país. Convindria que deixessin de jugar a "Salsa Rosa", i es posessin a treballar, deixar-se de declaració i contradeclaració , posant-se al servei del país. Si aconseguissim això, també seria convenient que part de la premsa catalana , en comptes de caure en el joc ( quants actes de campanya hem vist que només hi ha el candidat, els assessors de premsa i els periodistes que cobreixen la campanya? ), fossin crítics complint el seu paper.

Però el tema que realment em preocupa, és el paper que fa l'esquerra al nostre país. Com pot ser que els polítics que es diuen d'esquerres segueixin fent aquest paper de progres sortits de la dictadura intentant ser políticament correctes en comptes de modernitzar-se i començar a aprendre a dir que no. Penso, i arriscant-me a que es malinterpretin els meus ideals, que si l'esquerra catalana no comença a tractar temes com la immigració, la seguretat i les infraestructures, no hem de tenir cap dubte que la dreta no tindrà cap problema per fer demagògia i populisme amb aquests temes. I serà aleshores quan tindrem el problema servit. Hi ha molta classe mitja molesta per la falta de lleis que regulin tot el sistema d'ajudes escolars, accés als pisos , accés a la seguretat social. Temes, que la gent que s'ha hagut de treballar moltissim poder tenir un estat de benestar decent, encara molt lluny de les ajudes que tenen països com Alemanya o els països escandinaus, que veuen com ara en molts casos no en poden gaudir. En cap moment dic que això sigui culpa de la PERSONA immigrant, doncs venen per necessitat, però és evident que ja no es pot dir a a tot que si.

Dir NO, no vol dir no ser d'esquerres.Catalunya ha rebut el volum d'immigració més alt de tot l'estat espanyol en % de població, ( en molts casos enviats des d'altres punts de l'Estat Espanyol cap a zones com Alcarràs, Barcelona o Salt ) , i curiosament l'estat espanyol no ha volgut cedir totes les competències d'immigració demanades a l'Estatut. Així que la situació no és casual. Però quantes vegades hem sentit els polítics catalans queixar-se d'aquesta situació?

Perquè s'insisteix tant en dir que no es pot parlar de delinqüència i immigració en una mateixa frase si cada dia sentim cassos de mafies de l'Europa de l'est que actuen aquí perquè sabent que a la resta d'Europa les penes són molt més altes? És evident que no tothom que arriba al país ve a delinquir, però encara és més evident que els nostres polítics no reformen el codi penal per aturar aquestes situacions.
Dir NO vol dir ser conscient de la situació, i és evident que si no ho fa l'esquerra de forma sana, ho farà la dreta de forma populista, que ja sabem que capta els adeptes amb molta més facilitat.
Com sempre, anem tard, i a Osona Plataforma per Catalunya del xenòfob Anglada ja es presenta a buit municipis d'Osona, amb prespectives de millora dels seus resultats a les municipals anteriors.

I el que és pitjor, ja comença a haver-hi molta població que comença a combregar amb l'enfoc que fa el PP i partits com el d'Anglada, prova clara de que aquests temes no s'estan tractant des del realisme de la situació, sinò des del papanatisme i la dèria del que és políticament correcte. Comencem a dir les coses pel seu nom sense por de que ens diguin que som poc progressistes o poc d'esquerres.

Les coses pel seu nom, que potser ja toca.

dijous, 17 de maig de 2007

Sense cap motiu en especial...

Totes les coses d’aquest món són una metàfora. Goethe

Colapse total al 2016????



Fa un parell de dies hi va haver un accident d'un camió a 2/4 de 7 del matí a la B-20 a l'alçada de Sant Feliu. El conductor va morir i la càrrega va quedar escampada per la carretera.

Conseqüències: un embús monumental amb cues de més de dues hores a la B-20. Fins aquí podríem dir que pot ser relativament normal, però el fet greu és que de retruc, es va embussar l'A-2 a l'alçada de l'accident, la ronda de dalt, la ronda litoral a l'altrada sud de Barcelona, molt lluny doncs de l'accident ( com es pot veure a la foto, presa a 2/4 de deu del matí ).

Mesos enrera va sorgir la notícia de que si no es posava remei al problema de trànsit que hi ha dia a dia a causa de l'entrada massiva de cotxes a Barcelona, al 2016, s'arribaria al colapse total. Al 2016?

Al cap de tres hores de l'accident, una conductora que havia quedat atrapada a la B-20, explicava a la radio que quan ella havia passat per l'alçada de l'accident, hi havia un equip de TV3 filmant l'accident. La pregunta és obvia: com pot ser que hi arribi un cotxe de TV3 i no hi arribi una brigada de neteja i una grua? Perquè les empreses que tenen la concessió de l'autopista i l'administració no tenen brigades d'intervenció ràpida per no haver d'estar pendents de les grues privades? Perquè els ajuntaments tenen grues tan eficients i no passa el mateix a les carreteres?

Si vivim en un país en el que els transports públics són deficients ( sí, a BCn , però molt més a comarques), no seria normal que com a mínim els conductors que es veuen obligats a desplaçar-se per treballar, no per gust, estessin assistits a les carreteres?REcordem, que per la falta d'una xarxa de trens digne d'un país desenvolupat, a Catalunya el 97% del transport de mercaderies es fa per carretera!

I per acabar una idea. És cert que últimanent, RENFE s'emporta totes les crítiques, cosa que em sembla bé, però ningú s'ha plantejat els diners que es perden quan hi ha un embús com el de fa dos dies? La de reunions que s'han deixat de fer? la quantitat d'autònoms que han arribat tard a veure un client? l'augment de contaminació que provoca un embús?la de treballadors que arriben tard a la feina i s'han d'excusar amb els seus caps? La de tensió i estres que ha provocat als milers de conductors que s'hi han vist atrapats?

Què fa l'administració? Què fan els polítics? Com sempre arriben tard, i se m'acut el següent: fa uns anys ningú pensava que fos possible denunciar a les tabacaleres. Es podria denunciar a una empresa que té la concessió d'una via ràpida quan per la seva desidia en el servei, una autopista es converteix en una via morta? S'ha de pagar una peatge quan circules a 20 per hora?


Pot semblar una bestiessa, però potser comença a ser el moment de que si els polítics no compleixen , que no compleixen, comencem a buscar fórmules noves per començar a exigir a empreses i polítics, ja que està cada cop més clar , que els cuitadans i el país tenim unes necessitats, i els que el dirigeixin no estan a l'alçada.


Oriol

dilluns, 14 de maig de 2007

L'esforç...

En Marcel és un tiu especial, segurament el millor record d'una empresa caòtica en la que vaig estar treballant. Aquesta tarda he estat xerrant una estona amb ell. Xerrant de tot i de res. De música, de llibres, de la vida...i sense adonar-se'n m'ha regalat unes quantes frases de les que a mi m'agraden. Aquesta m'ha semblat genial.Així que agraint-li a ell, la deixo aquí per qui la vulgui llegir....

Cap esforç no cau en terra eixorca i cal un temps llarg per a esculpir-lo.

Miquel Martí i Pol

divendres, 11 de maig de 2007

En defensa de Frank Rijkaard

Avui, excepcionalment parlarem d'esport, que en el cas que ens ocupa, parlarem de persones.
Si, de persones, doncs, si Rijkaard té quelcom especial, és que surt de les pautes clàssiques del món de l'esport professional.
Tots tenim l'eliminació de la Copa del Rei al cap, però més que l'eliminació, tenim present la manera en que va caure l'equip.
Ahir, desprès del partit, els mitjans esperaven que Rijkaard sortís i descarregués les tintes cap als jugadors i directiva, tindria raons per fer-ho, però novament, va ser ell qui va demanar perdó als socis i afeccionats. Segurament essent ell qui menys motius tenia per fer-ho. Així que de nou, elegant,responsable, i callant molt del que podria dir, tant dels jugadors ( sortides nocturnes, passotisme, baralles...), com de la directiva ( no és el president Laporta el culpable de que l'ego del senyor Eto'o estigui pels núvols?). Quantes vegades s'havia criticat al senyor Cruyff quan sortia i deia que tota la culpa era del vestuari? Ahir Rijkaard va dir que quan es guanya, guanya tothom, i quan es perd, perd tothom.

Avui, és indiscutible que el vestuari està dividit, el que Rijkaard havia aconseguit s'ha trencat. Tots treiem pit quan veiem que els valors del Barça es regien per valors més semblants als de l'humanisme que als valors dels resultats. Tothom coincideix que el problema va començar a Vilafranca amb la "rajada" monumental de Samuel Eto'o.Què va fer la directiva? Dir que no hi havia cas Eto'o....Els que ens hem dedicat a això, encara que de forma molt més modesta, sabem, que un equip ha de decidir per qui se la juga. Si el vestuari aposta per Ronaldinho i la directiva per Eto'o sembla complicat que hi hagi pau al vestuari.

Arribats aquí i per no fer-me pesat, el que més por em fa, no és que el Barça fitxi o vengui a un o a un altre( que s'ha de fer ), el que em fa més por, és que el compromís de quedar-se que va fer en el seu moment Rijkaard, no fos més que una frase per guanyar temps i no encendre més les brases. Esperem que no s'ho repensi, doncs em sembla que en deu estar ben tip de tot plegat. S'ha de refer l'equip, però si us plau, que sigui al voltant de Rijkaard!!

Quan les coses es feien com ell decidia : dues lligues i potser una tercera , una supercopa i una Champions...tan poca memòria tenim?


Rijkaard !!


Oriol

dijous, 10 de maig de 2007

La moda dels DVD...

Aquest matí, cap a les 8, a RAC 1 en Bosch parlava sobre un vídeo que havia fet el PP de Badalona, seguint la moda empresa en el seu moment pel senyor Madí de Convergència. Si busques un video on has d'anar a parar? exacte, cap al Youtube.( us deixo l'enllaç directe )
Pels que us faci mandra, ja us avanço que el video és malintencionat, tremendista i falsejat des del primer segon. Un suposat periodista surt als carrers de Badalona i fa preguntes , en teoria no preparades a gent trobada a l'atzar. Sincerament ho dubto. Pregunta als vianants sobre les mancances del seu barri, sobre la immigració, sobre una mesquita que està a punt de construir-se a Montigalà en sòl públic...vaja, que no s'aguanta per enlloc, per a qualsevol persona que tingui una mica de criteri.
Sí, jo em considero d'esquerres, però crec que seria molt convenient que les esquerres del nostre país es posessin en marxa, doncs del que no hi ha dubte és que la dreta no tindrà cap dubte de populitzar un munt de situacions( mesquites, guetos, idiomes, ajuts, idioma,presència de la religió en la vida pública) com algunes de les que es donen a Badalona i altres ciutat i pobles de Catalunya.

Algú té dubtes de que la part del discurs del senyor SArkozy sobre drets i deures no triumfaria aquí? I per ser una mica més agosarat, no seria el moment que les esquerres es fessin seu també el discurs dels deures? El discurs del no tot és possible. Crec que si no ho fan, hi ha una part de la població catalana ( classe mitja-baixa en nomenclatura marxista ) que no tindrà dubtes quan sorgeixi algú que comenci a despertar un enfadament, que encara que en el video del PP de Badalona és falsejat, en moltes barriades del nostre país és real.

Oriol

dissabte, 5 de maig de 2007

Ficció

En el seu moment vaig veure A la Ciutat , em va agradar moltissim i per això feia temps que tenia pendent veure Ficció.
Ficció evidencia la capacitat del seu director i guionista, Cesc Gay, de dir sense dir, de gaudir del que no es diu, més del que es diu, de fer-te pensar que en algun moment t'ha passat o t'està passant el que viuen els seus personatges. Si A la Ciutat el paisatge era purament urbà, Cesc Gay trasllada l'acció a la Cerdanya. En aquest context, personatges tant urbans com els de A la Ciutat, reflexionen en silenci sobre "i l'ara què ".
Si el guió és fantàstic els actors estan a l'alçada del que el guió sembla exigir. Grandiós per mi Eduard Fernandez. si estava bé A la Ciutat, a Ficció està encara millor. Encarna un tipus amb preguntes, en crisi, i tot i així, i malgrat tot encara capaç d'enamorar-se. Camara evidencia que és un bon actor.
No és trista!

Si aquest post us fa anar cap al videoclub a llogar-la, espero que us agradi.

Oriol

dijous, 3 de maig de 2007

Paul Auster


Gairebé sense temps per haver paït l'últim llibre de Paul Auster, Viatges per l'Scriptorium, em disposo a escriure'n quatre línies.
Pels que no hagueu llegit mai Auster, potser millor començar per un altre dels seus llibres. Aquest no seria el millor llibre per iniciar-se amb l'autor.
No penso dir massa cosa de l'argument , doncs no voldria condicionar a ningú, però si que us diré, que el protagonista es diu Mr Blank ( senyor "en Blanc " ), i protagonitza una història difícil, que fa que no tinguis clar què estar passant fins que arribes a l'última línia del llibre, i potser ni així. És a dir, estàs en "blank" durant les 157 planes del llibre intentant pensar com acabarà tot plegat.
Que cadascú en tregui la seva propia conclusió, però que si us plau la comparteixi en forma de comentari, doncs quan l'acabes de llegir només desitges poder comentar-lo amb algun amic que l'hagi llegit.
Per cert, a mi m'ha encantat.
Oriol

dimecres, 2 de maig de 2007

una de mites musicals....

Un dels millors moments de la meva vida, amb els pantalons pujats, és un
concert de Charlie Parker. Miles Davis

dijous, 26 d’abril de 2007

Una d'aquelles que ens fa pensar....

La raó per la que ens aferrem a les nostres esperances es perquè el que esperem és allò que ens manté vius.

dimarts, 24 d’abril de 2007

dos años y algo...

Dos años y algo.
Dos años y algo de mail, messenger y teléfono.
Dos años y algo de conocerse poco a poco sin el contacto humano.
Dos años y algo de a las verdes y a las maduras, de valles, de montañas y de icebergs.
Dos años y algo de quizás me vengo en vacaciones.
Dos años y algo de ansiedad compartida y terapia mutua.
Dos años y algo de aprender a abrirme.
Dos años y algo aprendiendo de tí.
Dos años y algo de este idioma que no es el tuyo, ni es el mío, pero que nos une.
Dos años y algo de quererte poco a poco.
Dos años y algo...

diumenge, 8 d’abril de 2007

Una altra de bona...

El món no està en perill per les males persones sinó per les que permeten la maldat. Albert Einstein.

dissabte, 7 d’abril de 2007

Calma

Una nova afecció....





dissabte, 24 de març de 2007

Little Miss Sunshine



Si s'hagués de buscar un exemple per parlar de famílies desestructurades, segurament , la família que protagonitza aquesta pel·lícula, seria perfecte. Podríem qualificar-la com una road movie caòtica, familiar i boja, amb moment delirants i fantàstics. El millor de la pel·lícula és que té un rerafons molt crític amb la societat en la que vivim, obsessionada per guanyar, guanyar i guanyar, però tot tractat des de l'humor. És fantàstica. No m'estranya gens que tingués tan d'èxit en el festival de cinema independent de Sundance


Oriol

divendres, 23 de març de 2007

Aeroports : estatuts, empresaris i canvis de camisa

Estatuts!

Ara ja fa un temps, que a finals de setembre vaig fer una trucada a un amic. "Has vist les notícies?", li vaig preguntar. Estava emocionat. Per una vegada semblava que els catalans deixàvem de barallar-nos i que podíem tenir un projecte comú de país. Vam ser molts els que ens vam baixar d'internet l'Estatut que havia votat el 86% del Parlament de Catalunya.

Empresaris!( i algun sindicalista )

Hem assistit a una concentració d'empresaris. No era precisament una reunió de PIMES, hi havia les empreses més importants del país en aquell auditori! On eren tots aquests empresaris quan tota la opinió publicada deia que el que estava fent ERC quan demanava la gestió dels aeroports en la negociació amb el govern espanyol era digne de provincians?
Que ningú em malinterpreti.Crec que el recent acte de reinvindicació empresarial ha estat molt bé, i hem de recordar que no és la primera vegada que els empresaris es posen al davant del país per demanar millores a Espanya en la història de Catalunya. És evident que l'economia catalana ja fa temps que es veu ofegada per la tradició centralista de l'estat espanyol, i com hem dit anteriorment, tampoc és la primera vegada que passa. Però no hagués estat millor fer les reinvindicacions a temps, crear i defensar un estatut amb cara i ulls que no ens portés, com també ha passat en molts moments en la història de Catalunya, a demanar almoina al govern espanyol?

Canvis de camisa.

Aquesta nit he sentit al senyor Felip Puig de Convergència i Unió, dient que la gestió de l'aeroport era clau, que Catalunya ja no podia viure de més "talante", que no ens servia de res al conjunt de catalans que el govern de la Plaça Sant Jaume tingués un govern amic a Madrid. I tot plegat ho deia amb aquella cara que posen els professionals de la política. Aquella cara de: els ciutadans són estúpids i no tenen memòria. Aquella cara de :segur que ningú recorda que el senyor Mas va anar a fer un pacte a la baixa amb el senyor "talante", traïnt les esperances de molts catalans. Aquella cara de :segur que ningú sap que el senyor Rubalcaba no es podia creure el que el senyor Mas li proposava doncs era menys del que el govern espanyol estava disposat a donar-nos.

Potser el que ens convé de veritat és que el Constitucional es carregui l'Estatut i d'una vegada els catalans fem les coses bé. Junts.
De totes maneres , i això serà qüestió d'un altre post el que segurament farà el Contitucional serà carregar-se algun article i deixar la majoria de les decisions a la interpretació del govern de torn...i els catalans, el que farem és el de sempre: discutir, donar-nos les culpes els als altres i seguir pendents del que ens digui Espanya.

Per cert, jo vaig votar NO a l'Estatut!

Oriol

Tokio Blues. Norweigian Wood.Haruki Murakami.

Ja fa bastant temps un amic em va recomanar aquest llibre. Pel que sigui en el seu moment no el vaig llegir. Quan el vaig començar no el vaig poder deixar.
Watanabe, el protagonista viu una història d'amor juvenil, patiment i mort situada al Tokio de finals de seixanta.L'autor ens presenta un personatge indecís, preocupat i potser fins i tot una mica perdut. Watanabe, Naoko, Midori i d'altres personatges han esdevingut icones al Japó.
En tota la novela hi ha constants referències al món del jazz i dels Beatles, doncs el seu autor havia treballat en un club de jazz durant molts anys.
Us el recomano, tot i que no és apte per dies tristos.

dimecres, 21 de març de 2007

Dedicada als periodistes....

Només els poders dèbils tenen por de la crítica. Leo Basi.

dilluns, 19 de març de 2007

Sí los que hablan mal de mi, supieran lo que pienso de ellos, todavía hablarían peor. G. Marx

dissabte, 17 de març de 2007

La Bombolla Immobiliaria

Ja fa uns anys, un dels economistes més importants i mentor del molts dels que avui en dia són capdavanters en el món de l'economia, Fabià Estapé, ja pronosticava en una memorable secció d'un programa de Catalunya Radio, que la bombolla immobiliaria, tenia els dies contats, i que no era un bon camí basar el creixement d'un país en el totxo.

Bé, aquesta setmana i la passada, ja es comencen a sentir veus de que els pisos no es venen com es venien i que la bombolla està a punt de petar tal i com estar passant ja en països com els EUA. El problema és que l'economia espanyola és, de tota la Unió Europea, la que el sector immmobiliari hi té més pes. Ni França , ni Alemanya ni cap país dels punters de la Unió Europea ha basat la seva economia en el totxo. És curiós que de nou, com passa sovint en els últims temps , les mirades es dirigeixin cap al PP, doncs són els seus anys de govern els que el boom immobiliari va crèixer sense parar. Si bé és cert, que en els anys que porten els socialistes al poder el tema no sembla haver disminuït. El que és segur és que ara en pagarem tots les conseqüències.
Llegia la setmana passada, que hi haurà famílies que han signat hipoteques durant aquest anys (el 90% de les hipoteques signades són d'interés revisable) que es poden trobar en un futur proper, pagant una hipoteca de 300.000 euros per una propietat que haurà vist reduït el seu preu a poc més del 200.000. Quines coses té el mercat no? Segur que aquestes famílies, que moltes d'elles dediquen més de la meitat de dos sous a pagar la hipoteca, revisable ( cosa que vol dir que si els interessos segeuixen pujant cada any pagarant més), quan no puguin pagar,aniran al banc i el senyor director de la sucursal els dirà que no hi ha problema que ja pagarant el mes vinent....oi?Segur que si!
És per això que em pregunto perquè en aquest país sempre cometem els errors que ja han comès d'altres. És per això que em pregunto perquè en aquest país mai s'escolta als que en saben. No ho pronosticava el senyor Fabià Estapé fa anys que basar l'economia del país en el totxo no era el camí a triar?
És evident que l'olor de diners ha fet córrer a molts petits propietaris a les immobiliaries a vendre, i no se'ls pot culpar de res. Tots hem vist com en els nostres pobles les empreses de construcció i les immobiliaries s'han multipilicat, i tots hem vist i sabem que molts ajuntaments han requalificat terrenys. El que també és evident , és que els empresaris del sector no són els que hauran d'anar a parar al banc per renegociar les seves hipoteques...
I durant tots aquests anys, la paraula lloguer semblava tabú. Com pot ser que visquis de lloguer? Paga una miqueta més i tindràs una propietat! Segurament no els faltava raó quan deien que era una bestiesa pagar el que es paga de lloguer. Però el que és segur una bestiesa és que a Barcelona hi hagi 60.000 pisos buits, que això provoqui que la gent sorti de la ciutat per anar-se'n a "comarques", i que l'efecte d'aquests pisos buits encareixi primer el primer cinturó , desprès el segon, i segur que en breu hi haurà un tercer cinturó afectat!Això si que és una bestiesa. Així que em sembla molt bé que el qui té un pis buit pagui 9 euros diaris si no el lloga. És més, crec que la llei hauria d'establir més euros diaris en funció de la quantitat de pisos que el propietari tingués. Més pisos, més euros diaris. Potser aleshores els propietaris es decidirien a posar els pisos al mercat de lloguer, amb la inevitable reacció cap a la rebaixa de preus. Aquesta és la reacció que ens interessa a la majoria. Els beneficis de la bombolla en el fons, se'ls han emportat els de sempre.

Deixar de construir és ja una necessitat. Els ajuntaments inclouen equipaments pel poble en els concursos públics. El meu poble té pensat incrementar la seva població en 7000 persones els següents anys. A base de vendre terreny i deixar construir els ajuntaments aconsegueixen ingresos a curt plaç, sense adonar-se o evitant pensar, o potser sense tenir cap altra opció, que tots aquests ingresos a curt plaç, amb els anys seran costos molt més grans que els ingresos obtinguts. Tots aquests nous evitants necessitaran aigua, serveis , seguretat i assistència mèdica. Però...va ser el PP qui va treure l'IAE als ajuntaments, privant-los de la seva més important font d'ingressos oi?

El més curiós de tot, és que la gent s'encamina al desencís i l'abstencionisme creix a cada jornada electoral. Finalment, potser haurem d'admetre que tenim el país i els polítcs que ens mereixem!
Sembla que demà TV3 emet un reportatge titulat La Bombolla Immobiliaria, així que m'ha semblat una bona idea escriure aquest post, i de passada copiar-los el títol!

Bona nit a tothom, i feliç hipoteca!!

Oriol!

dijous, 15 de març de 2007

Deixem treballar als qui creuen que l’impossible és possible. Thomas Edison.

dimarts, 13 de març de 2007

Senyor Rajoy! Màxim, 250.000!

Ahir a la nit, a la Nit al Dia, la Mònica Terribas va entrevistar a un dels membres de Contrastant. Com sabeu, la gent de Contrastant es dedicava entre d'altres coses, a fer els seus propis recomptes de les manifestacions. A mitjans de febrer van anunciar que plegaven, però ahir la Mònica Terribas va tenir l'encert de portar-los al programa, doncs en aquests dies de mentides i més mentides, feia falta posar els punts sobre les is. En la més que ja coneguda manifestació del passat cap de setmana, "tranquila y serena" segons Mariano Rajoy ( es cridava " Zapatero vete con tu abuelo", pels que no ho sàpiguen el seu avi era un republicà mort en la guerra civil )i que segons la organització va reunir a 2.145.000 "españoles normales", i segons la Guardia Urbana, 350.000, segons Contrastant, hi havia un màxim de 250.000 manisfestants!
El mètode de Contrastant és senzill, es multiplica la superfície hàbil de la manifestació, 110.000 metres quadrats, per un màxim de tres persones per metre quadrat. Així doncs, senyor mariano Rajoy, 250.000 persones!
El millor de l'entrevsita, a part de desmentir al PP, va ser quan la presentadora li va preguntar a l'expert, que si això era així, què carai feien els mitjants de comunicació donant les dades que sempre donen els organitzadors i la guardia urbana? La resposta de l'entrevsitat va ser clara i concreta: el ridícul!!

dilluns, 12 de març de 2007

Sembla que alguns s'esforcen a no mirar endavant....

En aquests dies combulsos que estem vivint, amb manifestacions d'uns i declaracions dels altres, no ens oblidem, que quan es tracta de Catalunya, la llengua i els diners, els uns i els altres sempre es posen d'acord. Així que avui la cita del dia torna a ser per Josep Pla!

El que més s'assembla a un espanyol de dretes , és un espanyol d'esquerres. Josep Pla

dissabte, 10 de març de 2007

L'Anna...

No ens hauríem d'haver perdut ni un sol 10 de març. Felicitats.Un petó.

La paciència és amarga, però els seus fruits són dolços...
E. Kant.

divendres, 9 de març de 2007

En defensa de l'Oleguer Presas...

Sembla que el dia a dia mediàtic que vivim no permet aturar-se i analitzar què és el que es diu i el que seria més convenient, analitzar què és el que mai s'ha dit.
L'Oleguer Presas ha hagut d'aguantar i aguanta encara en molts camps de futbol de la lliga espanyola ( València i Mallorca per citar-ne dos dels que ens haurien de ser més pròxims ) se'l xiuli deliveradament per coses que no ha dit mai. Segurament, el públic d'un camp de futbol, no és el públic de les publicacions en les que ha escrit Oleguer Presas el citat article, però aquesta no seria la qüestió, ja que segurament seria generalitzar en accés.
És però curiós que en la mateixa plantilla hi hagi un altre jugador, Lilian Thuram, que s'ha significat en moltissimes ocasions en qüestions polítiques que afecten al seu país i fins i tot en temes que afecten a les próximes eleccions presidencials franceses. A la vegada Thuram, es va negar a fitxar per la Lazio per la marcada idiologia de dretes dels seus tifosis. Algú l'ha xiulat mai a Italia? algú l'ha xiulat mai quan juga amb la selecció francesa? Podriem dir doncs, que el problema no és el que s'escriu si no la maduresa política o cívica ( encara que aquesta paraula faci una mica de ràbia utilitzar-la actualment ), no ja dels que van a un camp de futbol, si no dels que utlitzen les opinions i manipulen la informació en beneficis polítics propis. Els que vivim a Catalunya en hem preguntat mai com viuríem el dia a dia informatiu si les televisions a les que tinguessim accés fossin TV1, Ant3 o Tele 5? i si les radios poguessim escoltar fossin la Cope, la SER ( que en el futbol no difereix massa de la Cope ) o Onda CEro? Cal no oblidar que a l'estat espanyol moltes de les televisions i radios autonòmiques no tenen el nivell de moltes de les radios i televisions locals catalanes.

Però anem al que va dir l'Oleguer. No oblidem que el que s'ha dit q a tot arreu és que el futbolista volia que De Juana fos posat en llibertat, cosa que és falsa. Oleguer explica que De Juana portava 18 anys a la presó i que hi seguia en presó preventiva pels articles d'opinió que havia publicat al diari Gara. L'Audiència Nacional, considerava que en els citats articles hi havia un delicte d'amenaces terroristes i per això l'havia condemnat a dotze anys i sis mesos més de presó. Arrel d'aquesta resolució el pres etarra va decidir fer vaga de fam. Desprès d'explicar els fets Oleguer Presas diu : "Suposaré, també mogut per la bona fe, que el contingut dels articles que ha publicat De Juana Chaos és prou explícit i clar per a mantenir a la presó una persona en risc de morir. M’agradaria pensar que, a l’estat de dret, hi ha llibertat d’expressió i que, en aquest cas, així com el d’Egunkaria o el de l’actor Pepe Rubianes per esmentar-ne alguns, hi ha indicis suficients per a processar els responsables (en cas contrari, tothom ja hauria aixecat el crit al cel, com és costum, quan hi ha episodis de falta de llibertat d’expressió lluny d’aquestes contrades, posem per cas al Marroc, a Cuba o a Turquia)". Arribat a aquest punt de l'article l'autor diu que segueix suposant que l'estat de dret actua sense pressions polítiques, de bona fe, però es clar, s'extranya de les manifestacions que va fer López Aguilar: 'el Gobierno construirà nuevas imputaciones para evitar dichas excarcelaciones'.
Arribats a aquest punt algú pensa que Oleguer Presas ha fet un article defensant que De Juana ha de ser posat en llibertat, o que el que ha fet és un article sobre la politització de la justicia? Em sembla que queda prou clar.
El que potser no agrada de l'article d'Oleguer Presas és que diu algunes veritats , cosa que sembla que avui en dia no agrada massa en el dia a dia polític d'aquest país. Cita el llibre 'Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial', de David Fernandez, en el que es diu el següent:

- l’ex-general de la guàrdia civil i membre destacat dels horrors d’Intxaurrondo, Enrique Rodríguez Galindo, fou condemnat a setanta-cinc anys de presó per l’assassinat de Lasa i Zabala i tan sols en va complir poc més de quatre perquè al·legava problemes de salut.

- Julen Elorriaga també va ser excarcerat per motius de salut; condemnat a gairebé vuitanta anys de presó pels mateixos fets només ha complert un 3% de la condemna.

-De la Rosa, després d’estafar tot Espanya, gràcies a una depressió pot gaudir d’un generós règim de tercer grau.( qui no l'ha vist per Cadaqués passejant-se amb la seva Scoopy?)

-Rafael Vera, després de ser condemnat a deu anys de presó pel segrest de Segundo Marey, reivindicat pels GAL, només va passar vuit mesos reclòs per aquella causa.

- Avui, la mateixa Audiència Nacional diu que no hi ha proves suficients en el cas Egunkaria. Sembla que en el seu moment si que n'hi havia per tancar el diari.

- el novembre del 2004 el Tribunal d’Estrasburg condemna l’estat espanyol per 'no haver investigat' les tortures denunciades, dotze anys abans, per disset independentistes catalans; calia fer callar les veus discordants durant els Jocs Olímpics.

- el novembre del 2005, Zapatero indulta quatre policies locals de Vigo, inhabilitats i condemnats en ferm a dos i quatre anys de presó per haver apallissat, insultat i vexat el ciutadà senegalès Mamadou Kane.

- I resulta que Aznar havia fet igual el desembre del 2000: catorze agents condemnats per tortures (un d'aquests reincident), indultats.

Així doncs, queda clar que l'article d'Oleguer Presas posava els punts sobre les is en alguns temes d'aquests que sembla que aquest país no està preparat per portar a la llum del gran públic. L'única cosa que feia en l'article era preguntar-se sobre la bona fe del sistema judicial, i acabava l'article, desprès de citar tots aquests casos, dubtant de la d'aquesta suposada bona fe.

En el fons ens podríem preguntar sobre si un esportista d'alt nivell pot ser a la vegada una persona informada, amb criteri, i sobre si el fet d'escriure article d'opinió...per mi la resposta és clara. Si és francés i es queixa sobre els guetos creats a les afores de París, tothom ho accepta. Si és cubà i s'escapa d'una concentració de la seva selecció aprofitant un viatge a l'extranger , també. Ara , si és un esportista català, que en teoria no té cap problema aparent doncs forma part de la primera plantilla del Barça, alehores no....Bé, que cadascú pensi el que vulgui.

En un altre post parlarem del paper que va fer el senyor Laporta quan se li va preguntar pel cas Oleguer, afirmant que el FCB respectava les decisions de l'estat de dret i que potser el futbolista s'havia equivocat fent declaracions des de la sala de premsa del Barça.Escrivint aquestes últimes línies sobre el president del Barça arrel de significar-se o no en temes polítics em ve una imatge del senyor Laporta i el senyor Mas esmorzant a la Rambla Catalunya....no ho he somiat oi?

Dubtava sobre el títol del post, doncs em sembla que el que és més important no és si es comparteix el que va dir el futbolista, el més important és el que es va dir que havia dit.

Oriol
En aquests dies de crits, manifestacions , menitdes i opinions contraposades, crec que el proverbi d'avui ajudaria a alguns a suavitzar les seves declaracions per aprendre que com la majoria sabem, ningú té la raó absoluta i res és absolut ni definitiu.

La llengua aguanta perquè és tova; les dents es trenquen perquè són fortes.

Proverbi xinès


Bon dia a tothom!

dimecres, 7 de març de 2007

El Barça i el famós entorn.

Si, ahir ens van eliminar de la Champions. Ningú podrà dir que ahir el Barça va fer bon futbol i que hi ha jugadors que sembla que no estan en el seu millor moment. I, si, segurament Rijkaard, potser no hauria d'haver posat d'inici a jugadors que ara mateix no estan en la millor forma possible.
Fins aquí, crec que aquestes quatre frases les podria signar el més culer de tots els seguidors del Barça, però potser seria bo que ens plantegessim si és normal que quan un equip com el Barça de Rijkaard que porta dues lligues i una Copa D'Europa en tres anys, sigui defenestrat com ho està essent a la majoria de mitjans des d'ahir a la nit. Algú de tots aquests tertulians i comentaristes ha parat a mirar les estadísitiques i ha vist que mai cap equip ha guanyat la Champions des de que es va instaurà el sistema de lligueta?
Com pot ser que els mitjans seriosos estiguin sotmesos en les seves tertúlies ( per voluntat pròpia ) a periodistes molt informats però poc entesos en el que és un vestuari o l'esport d'alt nivell? Com pot ser que no hi hagi entesos, entrenadors, psicòlegs esportius, preparadors físics en totes aquestes tertúlies?
Són totes aquestes figures professionals les que treballen en el dia a dia d'un equip professional, i en canvi no sento ni llegeixo les seves opinions en els mitjans de comunicació. El Barça de Robson ni el Barça de Cruyff ( per citar-ne dos que van adquirir èxits amb estils ben diferents )no tenen res a veure amb el Barça de Rijkaard,però no ja pel joc, sinò per la manera de portar el grup, de gestionar les persones, i de relacionar-se amb l'entorn. Arribats a aquest punt de vegades és millor donar la paraula a genis que han dit amb poques paraules el que molts no aconseguiríem mai. Josep Pla deia: El periodista no sap res de res, i si sap alguna cosa no ho pot publicar. No oblidem que Pla va ser el primer corresponsal català a l'extranger.Segur que no serveix per la majoria de professionals ( no ho dic per tu amic! ), però segur que ho podríem aplicar a molts dels periodistes que es dediquen i viuen del Barça! tot el que avui és fantàstic, demà és un desastre. No hauríem de començar a exigir una mica de més qualitat? no hauríem d'exigir que se'ns tractés com a persones mínimament intel·ligents?Encara que sent crítics també podríem pensar que el seguidor mig del Barça ( l'any passat al cap nou vaig sentir com en Valdés era més xiulat que Cañizares en el Barça -València) té la premsa i l'entorn que es mereix. La mediocritat.

València, Liverpool i Roma són tres dels equips que ja han passat a la següent ronda de la Champions, i com sempre estem veient totes les virtuts dels seus sistemes de joc i de les seves organitzacions esportives. El seguidor del Barça voldria de veritat el seu sistema de joc? ens passem la vida reivindicant el que anomenem "un joc diferent ", i a la mínima que una temporada no va prou bé ( encara podem guanyar la LLiga i la Copa ), ja cremaríem a tot l'equip a la plaça major! Això sí, a tots ens cau la baba quan sentim cantar Anfield Road!

No voldria acabar sense parlar un moment del cas Eto'o. Ja està, ja ha passat, Ja torna a jugar. On són tots aquests periodistes que tan saben de tàctica i de jutjar a l'entrenador? A Saragossa Rijkaard era el millor, havia recuperat l'equip i a més de bon gestionador de grup, ja era bon tàctic.El cas Eto'o, que per mi és el cas Laporta, (l'egòlatre de l'Eto'o l'única cosa que fa és aprofitar el moment del club en benefici propi ) ja s'ha oblidat. Potser seria contraproduent parlar del cas Eto'o-Laporta-Rosell?

I enmig de tot pelgat Frank Rijkaard, el millor entrenador de la història del Barça. Per èxits, per gestió del vestuari, per elegància i intel·ligència, Rijkaard és el millor. Ell, i Ronaldinho per encarnar la figura de l'ídol que ha canviat la imatge del Barça al món, curiosament, no són tractats com es mereixen. Això si, com sempre, els trobarem a faltar quan ja no hi siguin. Mig món els voldria,però això és molt culer-català: no valorar prou el que tenim i lamentar-nos de que ja no ho tenim quan ens falta!

dimarts, 6 de març de 2007

Bèlgica fa un pas endavant....

De vegades en el panorama periodístic actual, és difícil trobar notícies que et fan pensar que potser no tot està perdut. Si el panorama mediàtic cada cop més està esdevenint una crònica de "sucesos", aquesta setmana
hem pogut llegir , sentir o escoltar una bona notícia.

El parlament de Bèlgica ha aprovat un progecte de llei que prohibeix als bancs o caixes del seu país a financiar empreses que es dediquen a la fabricació de bombes de fragmentació.
A la vegada , dues ONG han publicat un estudi de bancs de tot el món que participen en aquesta activitat. L'estudi en qüestió es diu Inversions Explosives. Segons Vilaweb, l'estudi diu que les empreses de fabricació de bombes han rebut uns 10.000 milions d'euros entre el 2004 i el 2007.Entre ells hi ha bancs espanyols i bancs que reben diners de molts catalans a casa nostra: Bank of America, Barclays, Citigroup, Lloyds TSB Bank, HSBC, Merrill Llynch, Deutsche Bank, BBVA i Banco Santander.

La llei belga obligarà a les entitats financeres del seu país a no participar en la financiació d'aquestes empreses i a interrompre els contractes vigents. Com que és problable que al nostre país cap polític s'atrebeixi a posar obstacles a les famílies de la gran banca espanyola ( la meitat dels guanys de l'any anterior dels bancs i caixes espanyoles de l'any anterior van ser comissions als seus clients), potser seria qüestió que la ciutadania que es veu obligada per la llei a ser clients, es plantegés no utilitzar aquestes entitats.

Potser en un altre post serà qüestió de dedicar una estona al que fan les caixes d'estalvis en el nostre país, i veure quina quantitat de diners reben i no reinverteixen( suficientment ) tal i com diu la llei. Caldrà doncs de parlar de la doble moral i doble discurs que utlitzen aquestes entitats.

dilluns, 5 de març de 2007

Com ens veuen....alguns! ( para ainhoa: Como nos ven ....algunos! )

Me gustan los catalanes porque a lo largo de suhistoria acogieron eintegraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos,romanos, judíos, árabes y toda clase de charnegos ysudacas, sin conocer losproblemas que afectan ahora a Francia; es un ejemplo.Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de1249 (uno va haciaMatusalén) el rey Jaime I nombró a cuatro prohombresde Barcelona (lospaers) para dirimir los conflictos de la ciudad sinviolencias ni reyertas.Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265, (elConsell de Cent),iniciaron el sistema del gobierno municipal deBarcelona. Gracias a ellosreinó allí la concordia, y antes de empuñar las armasprefirieron siempreemplear la razón.Me gustan los catalanes porque en toda su historia nohan ganado ni una solaguerra, y encima les da por conmemorar como fiestanacional una de lasbatallas que perdieron en 1714 a manos de las tropasde Felipe V de Borbón.Cataluña había dejado de ser una nación soberana.Desde entonces, cada 11 deseptiembre muchos catalanes y catalanas, como hay quedecir ahora, semanifiestan para reclamar sus libertades.Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven ybien plantada porcierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durantecuatro días en el asientotrasero de una vespa cuando recorrí la península enpos de Prisciliano.Me gustan los catalanes porque tienen de emblema unburro tenaz, trabajadory reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravasy ciegas embestidaslo abocan la muerte. Estos animales son de una razaregistrada, protegida, yprolíferos sementales. Al igual que el cava, seexportan a numerosos paísespara mejorar la especie autóctona, como a EstadosUnidos, donde crearon elKentucky-catalan donkey . Y allí no piensan, ni muchomenos, enboicotearlos.Cierto es que en el carácter catalán confluyen lasvirtudes del asno. Perolos rasgos diferenciales no se limitan a los de estecuadrúpedo. Lapoblación catalana se define por una doblecaracterística : el seny y larauxa . El seny implica sabiduría, juicio mesurado ysentido común. Teníaseny aquel catalán que iba en un compartimiento de untren al lado de laventanilla.Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieronque la subiera:"Es igual", contestó a varias solicitudes, hasta queun mesetero se levantófurioso y alzó la ventanilla... ¡cuyo cristal estabaroto! "Es igual",volvió a repetir el buen hombre con toda su santacachaza.Al seny le responde la rauxa , asimilable a laocurrencia caprichosa, laboutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven ysurrealista Dalí ibaen el metro y veía a un cura con sotana, le decía:"Siéntese, señora". Laalianza de estas dos facetas en un solo individuoforma el carácter catalán,que se comunica, se comparte y se aprecia. El otro díaal regresar a Parísen avión desde Barcelona quise ayudarle a un pasajero,dada la exigüidad delespacio, a ponerse el abrigo: "No, por favor, no semoleste, que bastantetrabajo me cuesta a mí sólo".Pero lo más refinado lo percibí en el taller delceramista Artigas. Él yJoan Miró estaban trabajando en el mural delaeropuerto de Barcelona. Lepedí a Miró que le dedicara una lito a mis hijos.Puso: "Para Manu yAntoine afectuosament". Cuando la vio Artigas hizoeste parco comentario:"Te lo escribió en catalán para ahorrarse una letra".Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada,don Quijote recobró larazón, sin duda contagiado por el seny . Me hubieradado mucha pena que elIngenioso caballero muriera loco.Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno demis hijos eligió sucapital para vivir en ella por ser una ciudad abierta,tolerante y discreta.
Ramón ChaoMúsico, escritor y periodista, Padre del cantante ManuChao yCaballero de las Artes y las letras por el gobiernofrancés.Artículo aparecido en La Voz de Galicia.
Recomanació del dia...

Submissions lingüístiques, és un aritcle publicat en la pàgina de Sobirania i progrés. És de l'escriptor Hector Bofill, i em sembla que encaixa perfectament en la idea fundadora d'aquest blog. Som capaços de viure d'una altra manera i reivindicar allò que és nostre?

http://www.sobiraniaiprogres.cat/?seccio=noticies&id_noticia=68
Preocupar-se és com pujar en un grunxador, al principi pot semblar distret, però no porta enlloc.

diumenge, 4 de març de 2007

amics i coneguts


De vegades necessites que la gent hi sigui...un petó mallorquina!

de cine....

Cuando mas sabes quien eres , menos te afectan las cosas

Lost in traslation

Per reflexionar...

El camí cap a les grans coses passa pel silenci.Niechtze

Are you ready to change the way you live?

Ahir a la nit vaig tenir la oportunitat de veure l'oscoritzat documental d'Al Gore. "Una veritat incómode".Tenia curisoditat per veure'l doncs havia sentit algunes veus crítiques respecte la qualitat del mateix. No sé, en realitat si es mereix un Oscar o no, i no tinc ni idea de la qualitat de la resta de documentals, però sincerament, crec que val la pena veure'l.
No entro a pensar si és una campanya de promoció del demòcrata Gore, no m'importa si la comunitat d'actors li va fer la rosca en l'última gala dels Oscars... té contingut, i em sembla destacable el missatge que ens dóna el documental.
Des de fa uns anys la comunitat científica ens deia que no existia el canvi climàtic, fins i tot podem veure com Repsol patrocina cínicament l'espai del temps a TV3, i podem seguir pensant que tot el que està passant al planeta no és important. Els pols i Groenlàndia es fonen, augmenta el nivell del mar any a any i els desastres ecològics són present i sembla que part del nostre futur. El documental de Gore, aporta dades, deixa en evidència l'actual adminstració americana i deixa clar que cal fer alguna cosa per aturar l'emissió de co2. Al Gore, és molt crític amb l'actual govern americà, i explica que mentre l'administració americana no va signar l'acord de Kyoto ( juntament amb Austràlia), ja hi ha moltes ciutats americanes que l'han signat independentment del que faci el seu país. Seria molt fàcil criticar l'emissió de co2 i la voluntat de seguir amb els vells costums dels EUA, (per allò tan europeu de ser anti-yanki)però potser és més convenient dir que Espanya, tot i ser un dels països signants, també és un dels països que no compleix els acords. La creació d'energia a través de la crema de carbó encara domina i la poca inversió en l'estudi i utlització d'energies renovables és molt clara a l'estat espanyol. Espanya és un dels països d'Europa que més sol rep, i un dels que menys energia solar utlitza en l'actualitat. Potser seria el moment de posar-se a crear polítiques per tal de que els particulars poguessim tenir facilitats per instal·lar plaques solars, i potser seria el moment d'obligar a empreses i grans utlitzadors d'energia que renovessin els seus sisitemes d'obtenció de la mateixa; potser seria el moment de crear una xarxa de transports públics de veritat; potser seria el moment de deixar els cotxes a casa; de regular la construcció de vivendes; de pensar més en els trens que en les carreteres...potser seria el moment de ser capaços de canviar al nostra manera de viure. La majoria de nosaltres pensem que el que nosaltres poguem fer, serà poc per aturar l'escalfament del planeta, així que segurament també és hora d'exigir als nostres polítics que deixin de pensar en els poderosos i es posin a pensar en el nostre futur.
És per això que he triat una frase del documental com a títol del meu nou blog: Are you ready to change the way you live? Estem preparats per canviar la nostra manera de viure? estem preparats per no creure'ns tot el que ens diuen? estem preparats per exigir més ?

Oriol.