dissabte, 25 d’agost de 2007

Hipotiroidisme.

El desembre del 2006 desprès de molts dies de sentir-me estrany, a quarts de nou del matí, anava a la feina. Conduïa, i el cap em deia que no fes més bestieses, que m'atures i descanses d'una vegada. Vaig trucar a l'escola i vaig dir al cap d'estudis que no podia arribar a la feina, que me'n tornava cap a casa.

Al cap de 25 dies em diagnosticaven hipotiroidisme de hashimoto, que ve a ser, un atrofiament de la glàndula del tiroides per causes autoimmunulògiques. És a dir, és com si el teu propi cos no reconegués el teu tiroides. Alentiment general de l'organisme, ansietat, certa angoixa, dificultat per concentrar-se, sensació de cansament, canvis d'humor...entre d'altres símptomes.

Tot plegat començava 4 anys enrera, quan era l'entrenador del CB GRanollers i en la revisió mèdica em deien que havia patit una alteració del tiroides , però que no patís. Faríem una analítica a l'any i ho aniríem controlant. Cada any els valors eren més alts, però el metge insistia en que segons el protocol, encara no eren prou alts i que el meu malestà no podia ser causat per aquesta alteració... Al desembre de l'any passat, al cap de 4 anys un metge va tenir la idea de fer mirar un valor més, i resulta que aquell valor confirmava en pocs dies el que l'altre metge no havien vist en quatre anys. Tenia hipotiroidisme.Em van dir que feia quatre anys que vivia amb la malaltia al damunt. La vida és una broma!

L'entrada del 2007 va ser difícil, i els mesos següents encara més. Que el cos accepti la medicació no és fàcil ,doncs t'administren la hormona que el teu cos no fabrica i en cada augment de dosi, jo em sentia pitjor encara que abans de començar a medicar-me. A la que la dosi s'ha equilibrat, tot ha millorat moltissim.

Patir una situació com aquesta et fa veure com reacciona la gent que pensaves que eren els "teus". Si, és cert, l'hipotiroidisme no és una cama trencada. La gent no sap com reaccionar. No saben què necessites. Bé, doncs són dues cares d'una mateixa moneda: uns hi són , i d'altres no hi són. El més dur ha estat veure com desprès de sis mesos de baixa , n'hi ha que no han aparegut per casa i ni tansols han fet una maleïda trucada. Us preguntareu si eren realment amics...jo també, per això ha estat tan dur. La part positiva ha estat veure com gent que m'envoltava i potser jo no me'ls prenia com amics, han estat al meu costat. Han trucat. S'han preocupat.
Avui potser és el moment d'agrair-los el que han fet. Gràcies Axel, tu si que ets dels de sempre, i sempre hi ets. Gràcies Jose, per trucar cada setmana i passar de ser el meu ajudant a ser el meu amic. Gràcies Isabel per passar de ser una veïna a ser una amiga. I a tu Mai per dir-me sempre coses maques i fer-me veure coses meves que jo no veia. A tu també Olivia, i a tu Silvieta i a tu Ona. Merci. I si, també, gràcies a mons pares.

Ara desprès de gairebé buit mesos, puc dir que em sento molt millor. Sóc relativament feliç, i si, que hi ha dies que estic cansat i hi ha dies que encara em sento una mica desubicat i sol. però per altra banda per fi he començat a fer cas a la meva part creativa.Faig esport i torno a tenir ganes de fer coses, tot i que encara de vegades encara em ve la por. He deixat de fer coses que feia i en faig de noves, però més que res, ara m'escolto. Malauradament és una cosa que fem poc, i de vegades ens ha de passar quelcom per començar a fer-ho. Ara ja sóc capaç de veure que segurament això que m'ha passat, en el fons, és una sort, doncs m'ha obligat a aturar-me i plantejar-me si la vida que feia és la que vull. I ja ho tinc clar. No ho és.

Fa temps que una de les persones a les que he donat les gràcies em deia que ho escrivís tot. Que ho deixés anar, que les malalties les has de mirar a la cara i treure'n profit. Ho he fet, he après molt de mi perquè he passat por i potser per primera vegada a la vida l'he encarada. I si, també és moment de dir, i només per mi, que ho he passat de puta pena, que he estat més trist del que he dit, i que en molts moments m'he sentit sol i m'he enfadat molt amb algun dels amics/gues dels que se'n diuen "de sempre".
Si, se'm va ajuntar tot a mi, excès de feina, estrès i per postres la brometa del tiroides. Però segurament si no fos per tot plegat, no hauria après a relaxar-me, ni a veure que el centre de la meva vida sóc jo, que no puc funcionar pel que els altres esperen de mi, a apreciar les coses més petites i obviar-ne d'altres que per com ens eduquen ens fan creure que són importants.... i vaja un munt de coses més que potser us aburririen si és que encara no ho he fet.

Aquest vespre he llegit a una amiga, deia que de sobte se sentia angoixada, i que potser era per no voler afrontar quelcom que li passava.M'ha fet recordar. Si, m'has fet pensar, i m'he decidit a utilitzar el bloc, pel que en un inici el vaig obrir, per expressar el que sentia. Si , el que sentia, i no el que pensava. Gran diferència que fins fa poc no coneixia! Espero que demà estiguis millor.

Bé, ara és el moment de clicar el cartellet de "publicar entrada" i deixar aquí publicat ara que ja estic bé, el que fins ara no he volgut i en alguns moments no he pogut fer.Aquest sense dubtes és el meu post més personal.

8 comentaris:

Déjà vie ha dit...

definitivament ara estic molt millor, pero no per veure altres realitats, ni per ser conscient de l'esforç q has fet deixant-nos entrar a la cambra dels teus sentiments. Estic una mica millor pq no tot es tant negre com un dia ho veus, potser daki una stona no ho sera tant.
Orgullosa del teu post, per la tva evolucio i la teva empenta. Segueix sempre endavant oriol, saps q vas per bon camí.
Una abraçada ben forta de la veïna, dic, amiga. :P

Mandarinada Contraproduent ha dit...

Doncs olé per tu, per fer front a la teva malaltia i per fer front a la por d'explicar-ho.

Espero que et vagis cuidant i no facis gaires tonteries, tinc una amiga que pateix una cosa semblant i tinc entès que un cop establitzat es pot fer una vida més o menys normal.

Un peto!!!

Per cert, aquest bloc està molt be també, molt diferent de l'altre per això :-)

oriol ha dit...

Dèjà vie: deixar entrar algú a la cambra dels meus sentiments mai ha estat fàcil, però amb el temps...ara començo a estar preparat, i per això el post. Content de que avui ho vegis tot més clar, o no tan fosc.

Mandarina: si, tot plegat és més important el procés fet, que per la malaltia en si, ja que una vegada estabilitzatr fas vida normal. De fet jo faig vida normal. GRàcies, em cuidaré. Per cert, ja he vist que ahir a la nit et vas cuidar tu eh!!

isabel ha dit...

Sempre he sapigut que hi ha havia dins teu alguna cosa que et feia destacar, ets un encant, tens un poder que potser ara acabes de descobrir, que encandiles, has estat molt valent d'escriure la teva experiència, i ojalà molta gent ho llegís i aprengués de tu, com a persona que s'ha trobat amb una malaltia i l'ha encarat. I amb una persona amb el sentit més ampli de la paraula. Es tic molt contenta de tenir-te com amic, perque m'agrades com ets.Pit i collons, espero anar compartint amb tu d'altres experències, siguin bones o dolentes, em fas sentir valenta. Un petonàs.LLàstima que de vegades aprenguem a través de males experiències, però les malalties també aparèixen per alguna cosa, potser per alguna cosa que tenim per arreglar? doncs, noi felicitats, tu ho has aconseguit, no canviïs mai. T'estimo així!

Andrea ....de acà y de allà ha dit...

Me emociono mucho leerte, y has plasmado en palabras concretas lo que se siente siempre en tus comentarios, en tus fotos, aunque no lo digas, se siente,..que eres alguien muy sensible, muy dulce, que aprecias las cosas pequeñas y la vida que tienes...me gustaron mucho las palabras de Isabel, y comparto la visión que ella tiene sobre ti, aunque yo solo te conozca a traves de estas letras,es lo que ellas transmiten..
Un beso muy grande..y aunque no quieras "abrirte" lo haces en cada línea, eres muy cristalino..

Anònim ha dit...

Acabo de llegir-ho ara mateix. T'admiro una vegada més.Parlarem.
Un petó.

Mai

zel ha dit...

Quina bajanada deixar un comentaria un post del 29 d'agost, però he d'anar llegint, ja t'ho vaig dir!!! Força, que pots.

oriol ha dit...

Fes fes, tu al teu ritme...gràcies zel!